Enguany celebrem el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, una efemèride que celebraríem com ho hem fet amb moltes d’altres llegint o rellegint i gaudint dels poemes, en aquest cas del gran poeta valencià.

Però aquesta celebració s’ha volgut aigualir silenciant-la, o bé directament esborrant-la, perquè el poeta que ens ha emocionat i ens ha fet estimar encara més la nostra llengua, doncs va escriure en valencià, que és el català del País Valencià. I, ai las!, el govern valencià de torn, a les seves corts, ha rebutjat declarar el 2024 Any Estellés.

I això que podria ser una anècdota, la marginació i l’ostracisme pel simple fet de pensar i escriure en la llengua pròpia del país, ha estat una constant a la nostra història moderna. Això sí, en alguns moments aquesta pressió és més evident i en d’altres està més emmascarada. Ara bé, sempre està planificada amb l’únic objectiu d’eliminar-nos com a nació: sense llengua no hi ha nació.

Els estats espanyol i francès i els seus múltiples governs de torn, des de fa segles apliquen una política de minorització; això és, anar reduint els usos de la llengua: mitjans de comunicació, cinema, serveis públics com la sanitat, la justícia o bé l’ensenyament, etc. En tots els processos de substitució lingüística, en què, de manera gens atzarosa, una llengua deixa de parlar-se per parlar-ne una altra que ha conviscut al mateix espai durant un temps determinat, es repeteixen una sèrie de patrons que són:

Hi ha una situació de bilingüisme on hi ha una llengua que preval sobre l’altra.
Sovint hi ha un estat de tendència uninacional i unilingüística, en el cas dels Països Catalans aquests estats són imperialistes i afavoreixen l’ús d’una de les llengües i minoritzen la resta.
Els parlants no són conscients de la mort de la llengua i de la importància de la tria d’una llengua o l’altra en les relacions socials. Normalitzen la situació i la interioritzen inconscientment.

Amb tot, malgrat el bany de dades que dia sí, dia també, ens recorden que la nostra llengua està immersa en aquesta substitució, cal abandonar el fatalisme que ens porta a la paràlisi i repetir mil i una vegades que tot és capgirable i que encara hi ha partit per jugar. Però cal que canviem una sèrie d’hàbits que són:

Normalitzar el català a la primera conversa amb un desconegut, encara que parli una llengua que coneixem.
Exigir a les institucions la garantia dels nostres drets com a catalanoparlants, encara que això impliqui contraposar legalitats. Les institucions públiques han de garantir que la llengua del país sigui coneguda per tothom.
En contextos multilingües, el català ha de ser preservat, treballant perquè sigui la llengua general de relació social, com és de justícia i com correspon a les mesures universals per al manteniment de la diversitat lingüística.

Com deia l’enyorat Estellés, “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. I per ser-ho, per la memòria i pel futur, ens cal l’ànima, que és la llengua.

Fem Foc Nou per la independència i la revolució!

Grup de defensa de la llengua de Poble Lliure

Països Catalans, 23 d’abril de 2024