S’acosta el sisè aniversari del referèndum de l’1-O i de la tardor catalana que va sacsejar l’Estat espanyol. La majoria de les anàlisis que s’han fet sobre el que va venir després, amb una declaració d’independència que no es van acabar de creure ni els que la van fer, són encara molt defectuoses, condicionades com estan pel partidisme. El partidisme dels partits existents o el partidisme dels partits que volen néixer.
En alguna altra ocasió, ja m’he expressat contrari a la Teoria del Gran Engany del Procés que simplifica injustament els esdeveniments. Arribar a fer el referèndum, sabent que tindria conseqüències repressives, és una fita rupturista que van carregar-se a l’esquena Puigdemont i Junqueras, i el gruix dels seus partits. I també, en la seva mesura, la CUP des del Parlament i els ajuntaments.
Ara bé, el cert és que a partir d’aquell moment tot van ser fugides endavant sense gaire fonament per culpa d’un esquema defectuós: el que imaginava una “transició nacional” que aniria “de la llei a la llei”. Això només era factible si l’Estat espanyol s’avenia a negociar. No era el cas: amenaçaven que provocarien morts. Tampoc hi havia prou indicis que la comunitat internacional intercedís per empènyer l’Estat espanyol a aquesta negociació. Llavors, què fer amb aquell poder? Què fer amb la força que s’havia expressat l’1-O i el 3-O?
Exactament cent anys abans, el 1917, va tenir lloc la Revolució Russa, que ens ha llegat, entre moltes altres coses, un model interpretatiu dels processos de ruptura. És per tothom conegut que el poble va fer la Revolució de Febrer, que això va donar lloc a un govern provisional encapçalat per Kerenski, alhora que es mantenia un fort poder popular, els soviets. Que llavors Lenin va tornar de l’exili i només baixar del tren ja va sacsejar les consciències de tothom: calia fer una segona revolució. Els companys mateixos del partit bolxevic el van menystenir. Tanmateix, amb el pas dels mesos, es veia que aquell govern era incapaç de dur a terme els anhels populars que havien causat la insurrecció de febrer: la pau amb Alemanya, per deixar d’enviar a l’escorxador els fills de les classes populars, i el repartiment de la terra als camperols. Això va obrir pas a la Revolució d’Octubre.
Salvant les distàncies, que hi són, aquesta referència històrica em serveix per obrir el focus. Quan parlem de l’octubre del 2017, no ens encallem en els errors de Puigdemont i Junqueras i preguntem-nos per què no va sorgir una força que, davant dels seus dubtes i fugides endavant, agafés el relleu per mantenir la confrontació amb l’Estat. Això implica examinar el paper que van fer les bases dels respectius partits. Per descomptat, el paper de la CUP. El de l’ANC i Òmnium i el dels incipients CDR. Quin poder teníem i com l’hauríem d’haver utilitzat? Quins lideratges podrien haver emergit per deixar enrere una direcció que continuava aferrada a un esquema inservible i una esperança poc fonamentada en Europa?
Podríem esbossar algunes respostes, però aixecar el llistó del debat ha de ser sobretot amb la mirada endavant: com tornem a acumular forces? Com es torna a fer una gran vaga com la del 3-O? Quanta gent organitzada cal per mantenir el pols a l’Estat? Quins nous escenaris obre aquest pols i com els podem resoldre favorablement? I el cascavell al gat: qui pot liderar un nou procés?
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]