Els fets d’octubre de 2017 encara són a flor de pell. Això ho denota el doble relat que escindeix profundament l’independentisme: d’una banda, els que consideren que no érem ni som prou nombrosos per a culminar la independència. En conseqüència, que cal posar marxes llargues, eixamplar la base social, afavorir un clima de diàleg institucional i projectar un horitzó a mitjà o llarg termini. D’altra banda, els que consideren que tot plegat va ser una negligència, enganyifa o fins i tot una traïció del lideratge polític del moment. Així, el que convindria és substituir el sistema de partits íntegrament, erigint nous líders polítics que no els tremolés el pols a l’hora d’implementar els resultats del referèndum de l’1-O.

Ambdós relats dominants, però, presenten un problema de fons, que és el fet de reduir el possible o impossible triomf del moviment independentista a una simple qüestió de voluntat. I és que el que està en joc no és pas la voluntat de la majoria social ni tampoc de la classe política catalana, sinó la sobirania d’Espanya; és a dir, d’un Estat-Nació al que estem nacionalment sotmesos des del segle XVIII, membre de ple dret de la Unió Europea i aliat de l’OTAN, enfront del qual volem erigir una nova sobirania, la de la nació catalana. Mala peça al teler.

Ens trobem doncs davant d’una qüestió de relacions de poder, d’aspiracions sobiranes que es confronten, de voluntats completament irreconciliables. Heus aquí la importància de ressituar el debat a un pla diferent del de la voluntat, a saber, al de l’exercici del poder. Perquè, contradient la dita popular, voler no sempre és poder. A aquest efecte, ens pot resultar inspirador adreçar-nos a un dels principals filòsofs polítics de la història, i fundador de la concepció moderna de la sobirania política: Thomas Hobbes.

Segons la terminologia de l’autor anglès, el poder (“power”) pot definir-se com a potestas (poder legal que disposa de la legitimitat) i com a potentia (poder que disposa de la força, de la capacitat d’exercir-se). Per això, el poder sobirà es defineix indissociablement d’ambdues maneres: com a summa potestas i potentia communis; és a dir, com un poder suprem que aglutina la voluntat i la força comunes dels ciutadans.

Si aleshores traslladem aquesta doble dimensió del poder a la relació entre la nació catalana i l’Estat espanyol, certament se’ns dibuixa un paisatge força desolador: ni potestas ni potentia. L’asimetria de poder és tal que, simbolisme a banda, ni tan sols podem parlar pròpiament de dues parts, sinó de la relació entre una part i el tot; és a dir, entre una subdivisió administrativa i l’Estat que la governa.

Recordem que l’Estatut d’Autonomia no és més que una llei orgànica, subordinada a la sacrosanta Constitució; no oblidem que totes les competències que tenim transferides són reversibles i, fins i tot, poden ser arravatades tot d’una (155). I no cal dir que l’Estat disposa de forces armades que tenen la missió de mantenir la integritat territorial, de policia que controla les fronteres, de serveis d’intel·ligència que es mouen entre les clavegueres i d’un aparell judicial centralitzat.

Feta aquesta fotografia, traslladem-nos als fets d’octubre de 2017, per tal d’adonar-nos ràpidament que el problema no va ser de voluntat, sinó d’exercici del poder: aquest va ser el moment hobbesià de l’independentisme. Perquè, com hem dit, el poder sobirà, que és el que està en joc en un procés independentista, ha de definir-se des de la perspectiva de la potestas com de la potentia, i això queda ben il·lustrat a través de dos episodis significatius: l’1-O i el 27-O.

El referèndum de l’1-O és convocat i prohibit a l’ensems per dues instàncies que es reclamaven la potestas per a si, és a dir, el dret de decidir sobre el futur polític de Catalunya. Davant del xoc de legalitats i de legitimitats, doncs, l’Estat passa a exercir la potentia: el desembarcament de milers de policies que tenien la missió d’impedir la celebració del referèndum. El més significatiu, però, és que malgrat l’asimetria de poders, el referèndum prohibit es va acabar fent. En altres paraules, l’1-O Catalunya va exercir la potentia sense disposar de la potestas. Aquí el poder de l’Estat es veu en escac, ja que per més que disposis del tot el dret, del poder legal, si no el pots exercir, és a la pràctica com si no el tinguessis.

Així és com arribem al segon episodi: el 27 d’octubre de 2017, quan el Parlament de Catalunya declara la independència o, dit d’una altra manera, quan erigeix una nova potestas que havia de materialitzar-se amb la malaurada Llei 20/2017, del 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República. El que va passar els dies següents va clarificar ràpidament l’escenari: l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i l’ordre de detenció del Govern de la Generalitat. Així és com l’Estat espanyol passa la piconadora, exercint plenament la potentia, sense cap mena de resistència ni reconeixement internacional. En aquest cas, veiem com s’exerceix la potestas sense disposar de la potentia, és a dir, de la capacitat real d’exercir el poder que s’havia proclamat legítim des del Parlament.

Ens trobem doncs amb dos episodis que en certa mesura posen en qüestió la sobirania espanyola sobre Catalunya. El problema, però, és que malgrat assolir la fita d’esdevenir una amenaça per a un poder tan immens, el Leviatan només veia amenaçada en cada cas una de les dues dimensions del poder sobirà, i per un període de temps i abast molt limitats. I aquest em penso que és l’aprenentatge principal que hem de guardar dels fets d’octubre de 2017: que no n’hi ha prou amb la voluntat expressada a les urnes ni en grans manifestacions; com tampoc amb la creació d’un nou marc jurídic ni amb proclames polítiques. Tot plegat és igualment indispensable, però insuficient.

Perquè, com s’ha demostrat, la independència “de la llei a la llei”, de la potestas de convocar el referèndum a la potestas de proclamar la independència, no constitueix un veritable exercici del poder ni, consegüentment, la configuració d’una nova sobirania. La potentia és el que ens va mancar veritablement: la força, la capacitat d’exercir el poder. Aquesta mateixa que es va exercir per part del poble organitzat, més que no pas des dels despatxos del Palau de la Generalitat; és aquest poder constituent que es va manifestar defensant les urnes de l’1-O l’únic que va aconseguir fer trontollar els fonaments de l’Estat. En conseqüència, més que voler eixamplar majories parlamentàries ad infinitum o bé trobar el milhomes de torn que ens faci la independència com qui et fa una truita a la francesa, el que cal és reorganitzar el veritable poder de què disposem.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]