He de reconèixer que tinc un problema gran a l’hora de seure a escriure, comence molts articles que mai no arribe a acabar. Un d’eixos, un esborrany que titulava «Confiança en el Conseller Marzà», l’escrivia a la vegada que espentava en la campanya per assolir el canvi en el sistema de plurilingüisme. Mai he dubtat del nacionalisme de l’exconseller, ni de les bones intencions de política lingüística truncades pels tribunals espanyols. Però en política no s’ha de viure de bones intencions.

En l’article, em feia la pregunta retòrica, «I si en 2023 no revalida el Botànic, què passarà amb el valencià a les escoles?» Sense blindar el valencià en l’escolarització com a llengua vehicular majoritària i alhora destruint el reducte d’immersió lingüística, no era difícil preveure amb un canvi en mans en les institucions, es deixava a la nostra llengua en una situació molt precària. És a dir, sense canviar la llei, la reducció del valencià al 25% a bona part de les nostres escoles pot ser una realitat en qüestió d’una o dues legislatures. Els valencians i les valencianes sabem ben bé que la dreta no té cap problema a instaurar el seu model de país sense mirament.

Exactament, per què vàrem acceptar eixa derrota?

I la manca de reciprocitat? I no tindre el requisit lingüístic? I l’irrisori pressupost a À Punt? I no bastir un sistema comunicatiu propi, en valencià i autocentrat, i en canvi, fer la vida molt difícil a projectes com el Diari La Veu?

No es pot dir que ningú no va avisar, el que sí que es pot dir és que qualsevol societat civil crítica, malgrat que fora constructivament, era boicotejada. En la llengua, i en l’altre gran elefant a l’habitació: el finançament.

Sense dubte, una de les raons per les quals no s’ha pogut transformar el nostre país, si és que alguna vegada tingueren intenció de fer-ho, lluny del model heretat del PP, és perquè no tenim diners. No en tenim. Estem empobrits per un espoli fiscal sistèmic, un infrafinançament crònic i un deute històric il·legítim de més de 55.000 milions d’euros. Pressupostem, en la seua amortització anual, el mateix que en sanitat. La segona conselleria en pes pressupostari. 8.000 milions d’euros que en comptes de servir per a poder crear les estructures necessàries pel canvi de model econòmic, per tindre més personal sanitari, professorat, administració… serveix per a pagar que a altres territoris com Madrid puguen ser de facto un quasi paradís fiscal. Tenint eixa situació, el normal haguera sigut anar a una confrontació fins que els valencians, com a mínim, deixarem de ser tractats com una ciutadania de quarta.

No ha passat. A la societat civil que va estar al capdavant de la lluita contra l’infrafinançament se’ns va excloure, boicotejar i menysprear. Per altra banda, es va fer una estratègia d’anar de la mà de sectors de la societat que mai pagarien el preu de confrontar amb Madrid, on sistemàticament una comissió anava a demanar diners en un AVE a Madrid, tornaven amb les mans buides i no mai es feia la reflexió sobre que potser calia canviar l’estratègia.

Fa unes setmanes quan Decidim presentava el document: «El canvi necessari al País Valencià» féiem palès que era fruit d’un llibret ja realitzat en 2015 i 2019 on es proposaven tot un seguit de mesures necessàries per a transformar el País. Tancàvem amb la reflexió següent:

«Acabem amb l’expressat al 2019: “La ignorància o menysteniment d’aquestes propostes farà que el canvi no siga real i efectiu, i que perdem les grans oportunitats que avui el País Valencià té davant”, amb el ferm desig d’equivocar-nos»

I ara ací estem. 29 de maig. L’esquerra botànica ha perdut 165.000 vots pel camí. Unides Podem – Esquerra Unida ha desaparegut. Compromís ha perdut 90.000 vots, això tot i que haurà arrastrat part del vot útil d’esquerres.

Escric això molt enfadada, crec que es pot dilucidar del meu text. Però la gent més feble de la societat és la que més patirà retalls en serveis socials, el desmantellament de la sanitat pública, de l’educació pública… I els valencianoparlants.

L’estratègia botànica de cooptar la societat civil valenciana mínimament crítica ens porta una altra desfeta: la total desmobilització de xarxes forjades durant els 20 anys del Partit Popular. Eixa serà la nostra principal tasca, regenerar, teixir, treballar per a poder donar la batalla de la pregunta que em feia al principi: el valencià a les escoles sols el protegirem nosaltres.

Hem resistit durant 300 anys i ho seguirem fent, però ara, en les nostres mans està donar la batalla.

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]