Si en un anterior article feia referència a la frase “Clar que hi ha lluita de classes i la meua, la dels rics, és la que està guanyant” d’un dels portaveus oficiosos dels multimilionaris i del capitalisme mundial, el super-ric Warren Buffett, hui, faré un contrapès i partiré d’algunes frases de Jean-Luc Mélenchon, un dels dirigents més significatius del procés revolucionari que s’està produint a França. Jean-Luc Mélenchon, cofundador i líder de la coalició França Insubmisa, va protagonitzar aquesta setmana passada una important conferència -juntament amb el geògraf, professor d’antropologia i teòric marxista David Harvey-, on, entre diverses qüestions, va reivindicar la tradició revolucionària de París. Segons va explicar, els legionaris gals ja s’havien manifestat al bulevard Saint-Michel perquè no volien anar a lluitar a Orient al voltant de l’any 400. Aquesta frase ben bé podria passar per ser la típica anècdota simpàtica d’algun polític professional, “obligat” a dir quelcom enginyós en una conferència amb un altre participant rellevant, si no fos per dues raons.

La primera, el fet d’acompanyar-la amb altres moltes frases de major transcendència, en boca d’un líder que es va presentar com a candidat a president de la república francesa: “La solidaritat portada al cim de la jerarquia de les normes, la nacionalització dels béns comuns i l’establiment d’una nova Constitució: d’això tracta la revolució ciutadana“. La segona, que ho va dir com a dirigent d’una coalició política que està participant directament en un moviment que porta, almenys, tretze vagues generals en poc més de dos mesos, amb manifestacions multitudinàries, talls de carreteres i vies de ferrocarril gairebé diaris a les principals ciutats i localitats de l’estat francès, amb ocupacions de locals públics i seus de corporacions capitalistes. Tot i la brutal repressió policial, aquest moviment està marcant una nova fita que, molt possiblement, serà recordada igual que el Maig del 68, com la revolució de la Primavera del 2023. És cert que, com en tot procés revolucionari, no sabem a hores d’ara com evolucionarà, ni com quedaran les persones més rellevants, però, el que si sabem és que, com en tantes altres ocasions, la lluita popular tornarà a fer història, marcant un abans i un després d’aquesta primavera revolucionària. I, previsiblement, amb unes conseqüències que no només afectaran França.

Sense necessitat de retrotreure’ns ara fins a l’any 400, podem dir que l’Estat francès, ha estat un espai privilegiat de concreció de la lluita de classes en els últims dos-cents cinquanta anys: la Revolució Francesa de 1789-1799 i el seu lema sintetitzador de “Llibertat, igualtat i fraternitat”, amb la declaració dels Drets de l’”Home” inspirada en la Virgínia Bill of Rights, l’abolició total de la tortura, l’execució del Borbó Lluís XVI, el suport polític de la Convenció Republicana a la lluita anti-esclavista, que va afavorir la revolució dels esclaus i la proclamació de la independència d’Haití; la segona revolució burgesa de juliol de 1830 que va donar pas a l’edat d’or de l’alta burgesia (amb el lema de Guizot: enriquiu-vos); la revolució popular de 1848 amb la proclamació de la II República francesa i la seua extensió d’abast europeu; la Comuna de París de 1871 -el primer intent històric reeixit temporalment de construir una alternativa democràtica i popular al capitalisme-; la ja citada revolució de 1968 que, segon Immanuel Wallerstein, va suposar un avanç d’abast mundial en quan a l’alliberament de les dones; les armilles grogues des del novembre del 2018; i ara, la primavera revolucionària del 2023 que no sabem com acabarà. Dijous de la passada setmana el Consell Constitucional de França va avalar la llei de Macron d’ampliar l’edat de jubilació i des d’aleshores el moviment popular revolucionari continua creixent en amplitud i intensitat. Melenchon, però, feia una crida a estar alerta amb “la ira de la desesperació”, un avís contra aventurers i provocadors.

Les revolucions no són ni ha estat mai una successió lineal d’esdeveniments festius, ans al contrari, totes elles han estat plenes de contradiccions, d’encerts i d’errades, d’avanços i retrocessos, d’èxits i derrotes, de joia i de dolor. Per a fer-nos una lleugeríssima idea podríem dir que la gran Revolució 1789-1799, que va representar un gran avanç polític col·lectiu d’abast europeu, no va reconèixer els drets de les dones tot i la seua participació activa i fins i tot determinant -van ser dones les que van marxar sobre Versalles i van obligar el rei a signar els decrets de l’Assemblea d’agost de 1789-; que en 1791 es va produir la massacre del Camp de Mart; que rere l’execució del rei Borbó i de membres de l’aristocràcia, va vindre una onada d’assassinats dels líders revolucionaris, Termidor, el Directori, Napoleó i les restauracions borbòniques. La revolució de 1848 va estar durament reprimida a París amb més de 10.000 persones mortes, i la Comuna de París de 1871 va mostrar, d’una banda, la potència alliberadora del poble auto-organitzat, però, també la crueltat dels seus enemics practicant una repressió militar amb més de 30.000 executats, 38.000 persones empresonades i molts milers més deportades a les colònies.

Hi ha molts fets que simbolitzen l’odi de classe de les classes dominants i que mostren la seua voluntat de fer tot, absolutament tot, el que estiga al seu abast per mirar d’impedir l’avanç de la història i continuar gaudint dels privilegis il·legítims que li neguen a la majoria social, però, alguns són tan eloqüents com aquests dos referits a les revolucions del 1848 i del 1871:

A) El 1848 Johann Strauss va compondre la famosa Marcha Radetzky, una composició orquestral, en homenatge al mariscal de camp austríac comte Joseph Wenzel Radetzky, que mitjançant una sèrie de victòries contra els pobles, va salvar el poder militar d’Àustria al nord d’Itàlia durant la revolució de 1848 que s’havia estès des de França. Ara, cada 1r d’any, el famosíssim concert de la Filharmònica de Viena acaba amb aquesta peça musical mentre la gran burgesia aplaudeix en directe i milions de persones la segueixen per televisió, desconeixent majoritàriament el seu significat.

B) Després de la brutal repressió contra la Comuna de París el 1871, el poder restituït va arrasar les barriades populars de París, reconstruint urbanísticament la ciutat i construint la Basílica del Sacre Cor, com homenatge al seu triomf i com a recordatori de la seua venjança. Hui milions de turistes visiten el Sacre Cor i els carrers que el circumden i poques persones coneixen que l’espai que xafen està reconstruït sobre la bassa de sang de les víctimes de la repressió.

Dues reflexions per acabar aquesta columna: Crec que nosaltres, des de la distància física, però, des de la proximitat emotiva, hauríem de correspondre solidàriament, tal com ens agradaria que ho feren quan som nosaltres els que lluitem, cercant la manera de mostrar la solidaritat. Una solidaritat enriquida amb un punt d’egoisme, ja que compartim bona part de les reivindicacions que han estat el detonant d’aquesta nova embranzida popular a l’estat francès. Correspon a les nostres organitzacions i entitats populars i ciutadanes trobar la millor fórmula per a canalitzar aquesta solidaritat, però crec que haurien de mostrar ara l’agilitat necessària per a fer bo aquell lema tantes vegades reiterat que diu que la solidaritat és la tendresa dels pobles.

La segona reflexió és una mena d’avís a navegants: soc conscient del paper que històricament ha jugat l’estat francès, del seu rol com a potència capitalista, imperialista i neocolonial, de la seua dominació sobre les nacions que ha convertit en colònies interiors com la Catalunya del Nord. També del paper contradictori jugat per algunes organitzacions progressistes o d’esquerres de l’estat francès i per les classes populars, però, no hem d’oblidar mai que malgrat totes les lluites, la cultura dominant en cada societat és sempre la cultura de les classes dominants. No esperem, doncs, cap lluita, cap revolució pura i immaculada perquè no la trobarem. Hem d’analitzar les lluites a partir de la seua realitat, sempre contradictòria i valorar-les en el seu sentit polític i històric, per a poder aprendre dels seus errors i encerts.

Tot i repassar tan succintament les fites i les xifres de les revolucions de les quals he fet referència, no puc deixar de pensar quan hem d’aprendre a casa nostra de cadascuna de les lluites que ens circumden hui, i de les que han deixat testimoni històric. Crec que podem acceptar que a Europa hui, la revolució parla francès. De nosaltres depèn que també parle catalanovalencià.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]