L’11 de febrer vinent es compleixen 150 anys de la Primera República espanyola. Nascuda en l’agitat període que enceta la Revolució Gloriosa de 1868, la República va ser igualment convulsa i, com a mostra, els quatre presidents que tingué en els onze mesos de la seva existència. Les traïcions dels progressistes de Prim, la guerra Carlina i la de Cuba i les tensions entre republicans unitaris i federals van ser el marc de fons.
D’avui estant, sembla que l’efemèride passarà desapercebuda. El llibre L’arbre de les llibertats: Republicanisme als Països Catalans és de les poques commemoracions de les quals tinc notícia. No és estrany. La mateixa ensulsiada de la República n’és el primer motiu. Unit a un oblit promogut pel catalanisme conservador de Prat de la Riba i la Lliga, que volia presentar-se com el principi de tot. Afegit a una nova ensulsiada, la de la Segona República el 1939. Sumat a unes esquerres, PSC i PSUC, que també van decidir arraconar la tradició republicana. I a un catalanisme, el de CiU, que enllaçava amb el relat interessat de la taula rasa pratiana.
I, tanmateix, les principals cultures polítiques del país guarden relació amb aquell republicanisme federal, dins del qual es va gestar el socialisme i el catalanisme. Fins i tot l’independentisme hi pot trobar interessants precedents, atès el caràcter rupturista d’aquell federalisme. Xaudaró, un dels seus primers líders, s’expressava així el 1832: “Com que la llibertat és la primera prerrogativa dels homes, també ha de ser-ho dels pobles i per això mateix ha de preferir-se la divisió en petits estats lliures a l’acumulació en un de gran”. També Valentí Almirall, que hem de considerar el primer teòric del catalanisme, va formar-se en el moviment federal. I la mateixa idea de Països Catalans té un claríssim precedent en el pacte de Tortosa de 1869 que va reunir republicans dels nostres tres territoris i de l’Aragó.
És una llàstima que ignorem noms com el d’Abdó Terrades, alcalde de Figueres i autor de La campana, l’himne republicà en llengua catalana. O Josep Narcís Roca i Farreras, ploma clarivident que lligava el republicanisme amb el catalanisme i alhora l’internacionalisme. O Isabel Vila, la primera líder sindicalista de qui tenim notícia, participant del Foc de la Bisbal de 1869. O que de noms més coneguts, com el de Narcís Monturiol o Anselm Clavé, en desconeguem un element intrínsec de la seva trajectòria com era la militància republicana i socialista.
Un exemple de personatge menystingut és el de Baldomer Lostau, que no té cap biografia publicada i que a la Viquipèdia compta només amb una pobra entrada. I que, tanmateix, va liderar els Guies de la Diputació, un cos de voluntaris que bé podem equiparar a la Guàrdia Nacional, que, per aquelles mateixes dates, va ser l’ànima de la Comuna de París. Lostau era membre de la Internacional Obrera i alhora va ser un ferm partidari de declarar l’Estat Català per a aconseguir la federació des de baix, un acte de ruptura que va estar a punt de consumar-se el 9 de març d’aquell 1873.
Traguem-los de l’oblit!
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]