La cimera Sánchez-Macrón és, entre moltes coses, una provocació. I Esquerra Republicana estarà aquesta vegada al costat de l’independentisme en la mobilització convocada per l’ANC, Òmnium i el Consell per la República amb el suport, entre d’altres, de Poble Lliure, la CUP, la Forja o la Intersindical.

Les coses quan es fan ben fetes s’han de reconèixer i posar en valor. El president Aragonès estarà a les mobilitzacions encapçalant el rebuig a la cimera. Com ha de ser, un president sempre al costat del seu poble, coherent i conscient de les necessitats republicanes. L’independentisme no entendria que un president republicà i independentista assistís a una cimera de legitimació de l’ocupació franco-espanyola. Seria ben bé una oportunitat perduda, una renúncia més. Estic satisfeta que el sentit d’estat (republicà) del president Aragonés sigui més digne que el seguidisme a l’estat espanyol.

Fora bromes i ironies, perquè en realitat la situació és ben estrambòtica. Resulta que Esquerra, que dona suport a la mobilització, enviarà el seu president dins la cimera fent d’amfitrió i no a fora, al carrer, mobilitzant-se com li pertocaria i com demana el partit que facin els seus militants i simpatitzants. Que Esquerra legitimi la cimera amb la presència del president Aragonès és una falta de respecte i un insult a la història d’aquest país. Però, per altra banda, el suport d’Esquerra a la mobilització és una bona notícia. Ho és perquè vol dir que retorna a l’espai del que mai hauria d’haver marxat, a la mobilització, a la recosida entre entitats i institucions.

Aquest, però, no deixa de ser un retorn contradictori. Mentre el president estarà legitimant la cimera, a fora el poble demostrarà novament el seu rebuig a un acte que fa tuf a ocupació. La mobilització conjunta i unitària que avui estem veient ha de ser l’inici d’aquesta recosida, d’aquest retorn a la unitat com a espai de construcció republicà. I és molt positiu que Esquerra hi sigui i hi participi canviant el rumb dels posicionaments marcats els darrers mesos. Esperem que no sigui per pur tacticisme electoral.

Avui, tal i com deia al principi, estem sent testimonis d’una provocació. És una provocació pel fet de que el president espanyol ho hagi considerat públicament com la constatació de la fi del procés cap a la independència del poble català. I davant d’una provocació com aquesta, la mobilització és la millor resposta possible, el pal de paller del camí cap a la República Catalana. És un recordatori palpable i visible de que hi som, de que res ha acabat. I que, per sobre de tot, el procés acabarà quan s’assoleixi l’objectiu: l’alliberament del poble català.

[Aquest article es publicà originalment a Nació Digital]