Fa poc més d’una setmana, ERC i el PSOE van escenificar, en les converses entorn de la reforma del delicte de sedició, fent com si les negociacions entre el govern espanyol i el català donessin els seus “fruits”. Però, si alguna cosa hem après els catalans al llarg del temps és que l’Estat espanyol només es mou si en treu un profit per als seus interessos. És per això que tot fa un cert tuf d’uns fruits falsos, com de ‘regals enverinats’.
Les alarmes no van tardar gaire a saltar, ja que ben aviat es va conèixer que la reforma del delicte de sedició anava acompanyada de la modificació del codi penal pel que fa a els desordres públics agreujats. Una circumstància que ens obre un ventall de preguntes. D’una banda, per què el PSOE s’ha prestat a acceptar aquesta derogació just un any abans de les eleccions generals de l’Estat -tenint en compte el desgast que això li pot suposar en els àmbits del vot espanyolista i amb els seus rivals electorals estalonant-lo a les enquestes?
Caldrà, doncs, que, comencem per les obvietats: un fet fonamental per a entendre el pensament que tenim al davant és que l’independentisme és un problema per a l’Estat quan el nostre moviment actua amb unitat d’acció i té una capacitat de mobilització que es fa incontrolable des de Madrid. I, d’altra banda, és evident que l’Estat no acceptarà cap negociació política sobre l’autodeterminació i l’amnistia si no s’hi veu obligat. Aquests dos factors ens porten a pensar que el verí que amaga el fruit de la reforma del delicte de la sedició és la voluntat de desarticular aquells elements que podrien portar-lo a unes condicions socials i polítiques en què es veiés obligat a entrar en una negociació.
L’objectiu més important que té el PSOE, en la conjuntura actual, és no perdre la capacitat de control a Catalunya tot fent veure que avança cap a la democratització, un objectiu que només un moviment de desobediència civil massiu els ho pot dificultar. Hi ha alguns exemples de com i quan va començar a trontollat aquesta capacitat: l’any 2017, quan els catalans vam posar les urnes i la força de la gent que expulsava la policia de diversos municipis; o el 2019, quan la mobilització ciutadana va ser capaç de bloquejar infraestructures estratègiques (com l’aeroport) posant en escac la imatge del poder espanyol en l’àmbit internacional. Amb la nova llei treballada des del PSOE, UP i ERC, unes accions de desobediència civil com les del 2017 i les del 2019 no tan sols continuaran sent perseguides, sinó que, fins i tot, podran tenir penes més altes encara.
Dir que aquest acord amb el PSOE és un pas important per a posar fi de la repressió és una falsedat perquè només afecta una determinada repressió que té a veure amb molt poques persones. El PSOE sap que, des de la Moncloa, l’Estat espanyol pot disposar de les eines necessàries per controlar mobilitzacions puntuals com ho fan tots els Estats del món, però també saben com s’ha fet evident al llarg dels darrers anys que no poden assegurar el manteniment de l’ordre establert si es troben davant de milers de persones organitzades per a dur a terme accions de desobediència civil arreu de Catalunya. Un moviment popular molt potent podria comptar amb un suport molt ampli amb capacitat per a disputar la legitimitat i la força de les accions de l’Estat a Catalunya i amb la possibilitat de contrarestar la consegüent repressió.
Per part del poder espanyol, s’han d’assegurar, doncs, que es manté l’aparença entorn del fet que l’Estat contribueix a la “desjudicialització” eliminant el delicte de sedició que afecta alguns polítics independentistes, però garantint que la repressió contra la protesta i la persecució de “la força de la gent” continua intacta o que encara es pugui incrementar per tal de desarticular la desobediència civil. En aquest aspecte de la cara pública del poder cal tenir en compte, a més, que internacionalment no dona una bona imatge tenir polítics independentistes a la presó o perseguits per un delicte gairebé inexistent a Europa; i menys quan d’aquí a pocs mesos Pedro Sánchez hauria d’ocupar la presidència del Consell d’Europa. És a dir, que s’han preparat per a ells un win-win en tota regla.
Aquesta reflexió ens porta a pensar que quan vols aconseguir la independència tenint un Estat en contra -i quin Estat!- la repressió s’ha de considerar una condició sine qua non. De fet, l’independentisme ha d’entendre que l’objectiu principal de la repressió és provocar que qui la pateix reorienti les seves prioritats polítiques i que les reivindicacions del moviment s’abandonin, començant per l’objectiu de la Independència i la República catalana, i ho passin a ser les demandes relacionades amb la repressió. Sobre aquesta qüestió cal tenir present justament que l’estratègia sobre com fer front a la repressió és un aspecte que contribueix a dividir i a debilitar els moviments que la pateixen perquè, entre altres qüestions, acostuma a ser fàcil que hi hagi discrepàncies pel que fa a les estratègies pròpies a l’hora d’enfrontar-s’hi.
Assumir que la repressió forma part del procés d’alliberament nacional no ens ha de portar a menystenir-la ni a frivolitzar-la. La persecució política acostuma a desarticular un bon nombre de militants i organitzacions que són imprescindibles per avançar i comporta patiment i dificultats per a moltes persones del seu entorn. Tanmateix, l’independentisme ha d’aprendre dels errors dels darrers anys i afrontar la repressió amb intel·ligència política com ho faria un moviment madur -tant de bo només fos la repressió- i articular una estratègica política que ens pugui reforçar en la correlació de forces respecte de l’Estat, tant a l’hora de fer front a la repressió, com -i sobretot- per a avançar en el procés d’independència del nostre poble.
Deixem d’estar pendents dels enganys permanents de l’Estat espanyol i recuperem com a objectiu principal el debat sobre com avançar en el projecte independentista. Sabent que no existeixen les DUI màgiques, però sabent, també, que no existirà independència sense conflicte ni repressió.
[Aquest article es publicà originalment a Nació Digital]