Fa una setmana, la Crida pel Finançament va organitzar un debat sobre l’estat actual de la reforma del finançament valencià, on totes les forces del botànic eren representades: Compromís, PSPV, Podem i Esquerra Unida. A més a més, també comptà amb les veus d’Esquerra Republicana i Demòcrates Valencians. Aquest debat enriquidor, que encara es pot veure al canal de Youtube de Ràdio i Televisió del Poble, va fer palés les limitacions de les estratègies que han dut a terme els partits del botànic per encarar un canvi de finançament.

Va ser unànime la crítica a l’estancament de la reforma del sistema de finançament, que porta caducat des de 2014, però també hi havia un consens entre els partits del botànic en el fet que ara estàvem relativament «millor», així, per exemple, en 2021 per primera vegada es varen aprovar uns pressupostos generals de l’Estat amb unes inversions percentuals properes al nostre pes poblacional. També, hi havia una certa resignació, assumint que això no canviaria a curt termini – de fet, és probablement la «promesa» incomplida més important del govern de coalició a Madrid – però probablement el que més em va sobtar fou dues consignes; 1) que calia socialitzar més la problemàtica sobre el finançament valencià, ja que el poble valencià no ho veu com un problema; i 2) que ja s’havia provat tot amb la lluita per l’infrafinançament.

En primer lloc, per poder plantejar amb seriositat qualsevol problemàtica, cal que no ens fem trampes al solitari. No importa que en uns pressupostos espanyols hi haja un 9, 9,4 o 9,6% d’inversions pressupostades, si sabem que sistemàticament s’incompleix. Per posar un exemple, en 2021 el País Valencià va rebre el 42% del pressupostat (469 M€) mentre que a Madrid es va executar el 184% (2.086 M€). A més a més, sabem que, com a mínim durant tot el segle XX i el que va de XXI, el País Valencià rep un 19% menys d’inversions que la mitjana estatal. Així que centrar la lluita en unes inversions que es decideixen des de Madrid, i s’executen d’acord amb les necessitats de les elits madrilenyes i les que operen des de Madrid, no sols desmobilitza – es dona la sensació a la societat que s’avança cap a una normalitat pressupostaria – sinó, que a més a més, assumeix i normalitza el marc mental de dependre de la metròpoli per decidir què fem els nostres diners.

Després, delegar la responsabilitat de la manca d’actuació política en un suposat desconeixement sobre l’infrafinançament de la ciutadania em pareix deshonest i una doble vara de mesurar que no s’utilitza amb altres polítiques públiques. La població no considera que un augment d’un 25% en defensa siga necessari, especialment a les portes d’una crisi econòmica que alguns economistes consideren serà pitjor que la de 2008, i s’executa. Tampoc la ciutadania considera necessaris els 11.000 milions d’euros anuals destinats a l’església, i tanmateix, els hi arriba. El que la ciutadania valenciana sí que considera com els principals problemes per al nostre País, segons el baròmetre de 2021 de la Generalitat Valenciana, és l’atur, la sanitat i l’economia, íntimament lligats amb el problema d’infrafinançament i espoli que patim.

El que cal és voluntat política per a denunciar el maltractament sistemàtic que tenim i els efectes que en té en el dia a dia de la gent, denunciar l’endeutament il·legítim, de 55.000 milions d’euros, que això ens ha generat i proposar amb valentia una hisenda pròpia i una condonació del deute il·legítim que ara suposa la segona conselleria en pes pressupostari, llevant eixos recursos de polítiques actives per la creació de treball, llevant eixos recursos de sanitat (paguem gairebé el mateix de sanitat i deute il·legítim en cada pressupostos valencians) i llevant eixos recursos per a canviar el model econòmic valencià cap a un que generara treballs de qualitat de nord a sud del nostre País, que sí són els problemes que l’importen a la gent. Això, ara per ara, no s’ha fet, i els tous passos que s’han donat, no s’ha fet comptant amb tota la societat civil mobilitzada. De fet, el que s’ha fet és el contrari, intentar controlar els moviments civils per aconseguir en despatxos el que, necessàriament, s’ha d’aconseguir fent pressió al carrer, com s’ha vist en aquests anys de botànic.

L’infrafinançament és una qüestió vital, especialment per la gent més vulnerable del nostre País que depén totalment dels serveis públics. Així, que o s’inicia amb urgència una campanya per aconseguir en aquests pressupostos generals de l’Estat una condonació – ni que siga parcial – del deute il·legítim que permeta incrementar els nostres recursos, o em refermaré en la trista sensació amb la qual vaig eixir del debat de la Crida pel Finançament, que realment ara per ara, els partits del botànic no estan disposats a fer el que és necessari per a canviar el sistema de finançament.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]