Un any més tornem a sentir l’alè del 8 de març als nostres clatells. Ens toca – a les dones – pensar la idea més revolucionaria  que farà el món una mica més feminista. La culminació del tot. Un clar exemple del món hiperactiu en el que vivim. on impera la superficialitat, el narcisisme i la por a abordar la complexitat del món (la realitat). I és que res del que volem, aquelles grandiloqüències, com un món on les dones no patim ni discriminacions ni violència, s’aconseguirà sense un canvi de model socioeconòmic. Sorpresa! Res és tan fàcil ni senzill!

Escric aquestes paraules i penso en tots els 8M que viuré i m’emboira la frustració. I us preguntareu perquè. Les dones sabem que no és cosa d’una data assenyalada sinó una lluita diària que a moltes ens sotmet a frustracions difícils de pair. Frustracions amb companys de feina, de militància, amb la parella, amb les institucions etc.

Portem anys força confusos entorn l’alliberament de la dona (seguint el terme que feien servir les soviètiques) i al meu parer- sense ànims d’ofendre – s’ha volgut fer un salt gegant que ha comportat deixar enrere molta gent que no ha acabat d’entendre certs conceptes academicistes perquè la seva quotidianitat vital no li permet. Des del sindicalisme de classe ho hem d’evitar a tota costa. Quin feminisme necessita la classe treballadora? des de quina perspectiva responem a les necessitats de la població? Com comuniquem les nostres reivindicacions?

És important que des del sindicalisme feminista de classe siguem conscients de les reivindicacions que abanderem i que aquestes responguin a les necessitats materials d’una classe treballadora que després de la crisi del 2008 i de la Covid-19 no ha fet més que perdre drets fonamentals, drets bàsics, per assegurar una mera supervivència digne. És urgent que unim forces i tornem a centrar el debat perquè hi ha gent que s’hi juga el pa de cada dia.

No podrem sumar a més dones al nostre entorn si el discurs no surt dels despatxos, de les elits intel·lectuals, en definitiva, de l’acadèmia autoreferencial. Com a sindicat de classe tenim el deure de destriar els debats superflus i tornar a lluitar als centres de treball aquelles reivindicacions que milloraran el dia a dia de la classe treballadora.

[Aquest article es publicà originalment a la web de Feminisme de la Intersindical-CSC]