De la mateixa manera que els indicadors de la variant òmicron de la Covid, els preus de la llum s’alcen sense aturador en un context d’incertesa, d’angoixa social i enmig d’una nova ofensiva espanyola contra la nostra llengua i la nostra identitat nacional.
Les agressions ens arriben des de diferents fronts: per terra, mar i aire. La maquinària de l’oligarquia espanyola i de l’estat que apuntala ens dinamita socialment amb una sola voluntat: no perdre el seu poder.
Hi ha moltes causes justes al món, però Catalunya -i els Països Catalans- només ens té -ens tenen- a nosaltres. És aquí on vivim i ens despleguem com a persones. És aquí on ens configurem i on esdevenim una societat que rep pals a tort i a dret. I sí, és cert, això també passa en altres llocs del món, però és aquí on els blaus dels cops ens surten a nosaltres; on els ulls perduts per les càrregues policials són dels nostres; on els desnonaments ens afecten de manera directa… La mainada i el jovent coaccionats per l’estat per parlar en català a les escoles, són els nostres.
El moviment popular independentista estem de replegada, però l’estat espanyol no ens vol deixar fer ni això. No hi ha treva per a ells, i l’escarment del 2017 segueix vigent. Són cruels i mesquins i no en tenen prou en negar-nos l’existència nacional; també asfixien la nostra identitat social. Entretant, les empreses que sustenten l’estat -les de les portes giratòries que mai ventilen la merda, sinó que l’entaforen al ciment del fonament del seu imperi- ens escanyen procurant-nos súbdits i obedients.
I així, no hi ha demà possible per als nostres drets. Ni per la gent, ni per la nostra llengua, ni per la nostra cultura, ni pel país en general -disculpeu el to catastrofista i provocador. No hi ha demà possible si aquests dies no ens cuidem amb l’esperit crític que ens caracteritza malgrat el desànim i la frustració. Són temps d’omplir el rebost de força, d’idees i de propostes perquè quan arribi el moment (o els moments), tinguem les eines per etzibar les estocades precises a la fera fins a fer-la entrar en raó. Així doncs, posem llum a la foscor, perquè si no ho fem nosaltres, ningú ens ho farà.
Una de les propostes que crec que hem d’encarar, és la de generar sobiranies encaminades a la ruptura amb l’estat, tot prenent el control com a societat empoderada de tot allò estratègic per avançar cap a la república catalana independent. Sobirania per avançar cap a la revolta catalana i no per dilatar la nostra proposta. Sobiranies per assolir tot tipus d’independències: energètica, social, fiscal, financera…
Caldrà, doncs, sortir massivament i endreçadament al carrer per denunciar els preus de la llum. Perquè, ves per on, ens apugen els cost de la vida, però els nostres salaris estan de rebaixes permanents. Així doncs, unim esforços per plantejar un embat concret; l’embat de la vida, el de la justícia. Al capdavall, és un embat més per a la nostra nació, perquè tot va lligat.
Ah! I bones festes, malgrat tot!
[Aquest article es publicà originalment a Nació Manresa]