A Reviure els fets. 60 anys de pensament i acció (1960-2020) en Carles Castellanos hi detalla l’evolució política de l’independentisme català contemporani, no com una moda passatgera sorgida el 2010, sinó com el resultat de molts anys de clarificació ideològica i acumulació de forces.
El treball, però, incideix en un aspecte clau del moment polític actual: la repressió.
Castellanos no parla per parlar, perquè entre 1965 i 1992 va patir set períodes de repressió (5 detencions, amb més de 29 mesos d’estada a la presó, 2 episodis de tortures i 2 períodes com a refugiat).
És interessant com explica als neòfits i als incrèduls que la repressió sempre ha estat el principal instrument polític emprat per l’Estat espanyol per a doblegar les ànsies de llibertat del poble català a fi d’apuntalar el sistema i que la repressió contra l’independentisme no és casual ni anecdòtica perquè persegueix uns objectius concrets i es dota d’uns mitjans per aconseguir-los.
En aquest punt, desgrana, amb perspectiva històrica, les fases de la repressió dels últims decennis en relació amb els seus objectius:
1970-1982: esclafar el poble i fragmentar els Països Catalans.
1983-1993: liquidar l’independentisme.
1992-2010: destruir l’autogovern.
2010-2020: impedir l’autodeterminació.
Finalment, explicita que “L’existència mateixa de la repressió ens mostra que ens trobem en una situació de conflicte” que “La solidaritat és la base de l’acció per a enfrontar-nos a la repressió” i que aquella “lluita antirepressiva que és efectiva incorpora la denúncia del poder polític”.
Les reflexions exposades en aquest llibre, que hem intentat resumir, són valuoses i poden ajudar a vertebrar la necessària unitat antirepressiva de l’independentisme català, tal com es proposen diverses organitzacions i entitats de base que, encertadament, han impulsat la convocatòria de la Conferència Nacional Antirepressiva.
[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]