Ben aviat farà 4 anys de l’1-0 i ja tenim prou elements per afirmar que l’independentisme parlamentari encara es troba atrapat en les contradiccions de l’autonomisme. Probablement, la més rellevant de totes és la seva incapacitat per abordar el conflicte amb l’Estat espanyol més enllà del formalisme democràtic.

Aquesta circumstància, sumada a un obstinat desconeixement de les estructures de poder i dels mitjans de coacció amb què compta l’Estat espanyol, ha propiciat una situació de desorientació, desànim, divisió i desmobilització de la majoria social independentista, alhora que ha permès el rearmament ideològic i la insaciable reacció repressiva de l’Estat espanyol.

Després de 4 anys, podem afirmar que la repressió de l’Estat espanyol, perpetrada amb tots els mitjans que tenia al seu abast, ha acomplert els seus principals objectius: impedir l’exercici de l’autodeterminació i propiciar l’abandonament de la reivindicació independentista a curt i mig termini.

Bona part de l’independentisme ha optat pel processisme, consistent a dilatar o eludir qualsevol expressió de conflicte i confrontació directa amb l’Estat espanyol i a limitar-se a fer declaracions i gestos simbòlics, alhora que es permet o s’incentiva la repressió dels sectors més combatius. En aquest sentit, cal recordar la recent condemna a 5 anys de presó contra el jove independentista Marcel Vivet, fruit dels informes elaborats pels Mossos i per l’acusació exercida per la Generalitat de Catalunya.

El discurs ensucrat del processisme explica la repressió de l’Estat espanyol dient que aquesta es focalitza en la “bona gent” que aglutina majories socials. Aquest relat és incomplet i omet el fet que hi ha un munt de persones represaliades pel sol fet d’haver plantat cara a l’Estat espanyol, i que a més han estat encausades, multades, identificades, colpejades, vexades i detingudes per l’acció repressiva executada per la Generalitat de Catalunya que ells mateixos governen. La repressió abasta tots els àmbits de la societat i, per tant, no s’hauria d’interpretar entorn de valors morals com la “bondat” o la “maldat” sinó en funció dels objectius que persegueix i, en el nostre cas, són molt evidents: escapçar el moviment independentista i criminalitzar l’independentisme com a opció política en el seu conjunt.

La solidaritat és fonamental per a combatre la repressió, però perquè la lluita antirepressiva sigui efectiva també hem de ser capaços de denunciar i qüestionar el poder polític, incloent també el poder autonòmic que per acció o omissió actua com a braç executor de l’Estat espanyol.

Arribats a aquest punt, cal preguntar:

Què pensa fer al respecte el govern d’Aragonès?

En tindrà prou amb els indults? Defensarà una amnistia selectiva? O bé ens sorprendrà i plantejarà una amnistia total per a totes les persones represaliades?

Si no som capaços d’abordar aquesta qüestió, seguirem amb el lliri a la mà, empantanegats en els sectarismes partidistes i anant a remolc de la iniciativa política de l’Estat espanyol i els seus acòlits.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]