La repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme com a expressió màxima del qüestionament de les elits dominants de l’Estat espanyol ha estat una constant en la història recent dels Països Catalans, una repressió que ha abraçat també tota mena de dissidència enfront del bloc històric dominant a l’estat: estudiants, sindicalistes, feministes, antifeixistes, llibertàries, insubmisos, okupes, etc., sense oblidar aquelles lluites de caràcter social que pel fet de dissentir i encarar-se a l’aparell de l’estat pateixen la repressió.

Res ens fa pensar que es pot esperar una solució política a un conflicte resolt atàvicament per la força, i és per això que aquesta constatació ens interpel·la a treballar conjuntament a l’hora de fer front a una resposta repressiva per part de l’estat que es preveu sense solució de continuïtat.

Arribarà un dia en què la resposta antirepressiva no sigui un dels motors de mobilització del nostre país, sens dubte aquest és un dels objectius de la nostra lluita. Però la repressió no és nova al nostre país, tant en el franquisme com en els anys de democràcia, l’exili, la presó, la tortura, les multes, els confinaments, les detencions, les amenaces quan no les bombes a les seus d’organitzacions independentistes han sigut i continuen sent la resposta política per part d’un estat que ens nega com a poble.

Quan proclamem que només el poble salva el poble, estem posant de manifest que cal avançar en una estratègia comuna contra la repressió, que cal un front comú contra la repressió, ja que l’Estat espanyol no distingeix contra qui l’aplica.

Cal bastir un front antirepressiu amb la participació de totes aquelles instàncies relacionades amb la lluita antirepressiva, des dels grups de suport a persones represaliades d’arreu del país, fins a les organitzacions antirepressives, passant per totes aquelles entitats socials i iniciatives diverses que no han dubtat a organitzar-se per donar resposta a la repressió de l’estat.

Les persones que hem patit la repressió sabem el valor que té la defensa política de les persones represaliades, com és de rellevant una veu única i forta per continuar una lluita que va més enllà de l’ara i aquí. Sobre la taula tenim el repte de ser capaços de gestionar contradiccions de tota mena i de no perdre de vista quin és l’objectiu de la repressió per fixar quines han de ser les línies vermelles en la conjuntura actual en un combat que es preveu llarg i dur.

[Aquest article es publicà originalment a Nació Sant Cugat]