Quan vam començar a sentir a parlar dels Fons Europeus, les filtracions que venien de Brussel·les ja anaven aparellades amb un missatge clar cap a l’Estat espanyol: la seva recepció estava condicionada a determinades reformes, particularment el mercat de treball i les pensions. La primera qüestió serà un dels impediments per a la derogació de la reforma laboral. Malgrat que la ministra Díaz manté que ho farà, cada dia es fa més difícil creure que es restabliran les indemnitzacions per acomiadament (el PP les va reduir de 45 dies per any treballat a 33), els salaris de tramitació (en cas que denunciïs el teu acomiadament, aquests salaris són el que cobres des que et van fer fora fins que surt la sentència) o fins i tot la necessària autorització administrativa per als ERO (que el Govern tingui l’última paraula per permetre o no aquests acomiadaments massius).
Pel que fa a les pensions, els canvis es concreten cada vegada més i aviat es convertiran en llei. De fet, tenir un Govern del PSOE és la millor garantia que aquestes contrareformes tindran menys contestació social. Més encara si també neutralitzen Unides Podem perquè formen part de l’executiu. Les pensions han anat patint retallades d’ençà que el 1985 el PSOE va allargar la base de càlcul, que fins llavors eren els salaris dels últims dos anys i van passar a ser els últims vuit. Ara anem pels 25, una altra contrareforma introduïda precisament pel PSOE el 2011, amb el suport de CiU i també de CCOO i UGT. En canvi, la contrareforma del PP de dos anys més tard, el 2013, va tenir l’oposició dels sindicats i va ser un dels elements que va encendre els carrers en un cicle mobilitzador del qual, precisament, va sorgir el que actualment és Unides Podem.
L’escenari desmobilitzador té dues importants excepcions a Galícia i Euskal Herria, perquè allà les respectives majories sindicals (la CIG al país atlàntic i ELA i LAB a les terres basques) són molt més crítiques amb aquestes retallades. A casa nostra, sindicats com la Intersindical-CSC o la CGT representen aquesta combativitat, però els hem de fer créixer si volem tenir el múscul necessari al món del treball.
L’argument amb el qual ens faran empassar aquesta contrareforma és la famosa piràmide poblacional: l’allargament de l’esperança de vida combinat amb la caiguda de la natalitat farà que en el futur la relació entre pensionistes i cotitzants estigui més tensionada.
Però ens presenten amb arguments demogràfics el que són qüestions de model econòmic. Primer, perquè el nombre de cotitzants no depèn només de la natalitat sinó de la creació de llocs de treball: ara ja hi ha, per exemple, més d’un milió de persones als Països Catalans que voldrien treballar però no els donen feina.
I segon, perquè hi poden haver menys treballadors cotitzant però més productivitat, o salaris més alts, o totes dues coses, i això ja significaria majors aportacions a la caixa de la seguretat social. Però això depèn, és clar, del model productiu, que és la base que explica moltes qüestions: fixeu-vos que al País Basc, on la indústria manté un pes específic més gran que a les nostres terres, l’atur és menor i les pensions mitjanes són més altes. La indústria crea llocs de treball de més qualitat, i un dels motius és que la classe treballadora s’hi pot organitzar millor per defensar els seus drets. Mentre que en la nostra societat terciaritzada de turisme i serveis el sindicalisme és més complex.
El problema, llavors, es troba en una economia que no crea llocs de treball de qualitat. Ens ho recordava tot just la setmana passada un reportatge que entrevistava les dues persones que havien tret millor nota de selectivitat el 2007 a Catalunya: la Berta, arquitecta, i l’Oscar, enginyer aeronàutic. Una treballa a Berlín i l’altre a París. Una mostra anecdòtica però representativa de la fuga de cervells cap a la zona central del capitalisme europeu, que no per casualitat té taxes d’atur molt més baixes i salaris més alts. Alemanys i francesos que amb unes bones pensions podran venir a gaudir de la jubilació precisament a les nostres terciaritzades costes, i així tanquem el cercle.
Si el problema és el model productiu, qui n’és el responsable? Els qui dirigeixen l’economia, és a dir la banca privada, que decideix mantenir els diners en l’economia especulativa en lloc de la productiva. Una banca que també promou el debilitament del sistema públic de pensions perquè veu l’immens negoci que suposen els plans de pensions privats. Cal treure la banca de mans dels banquers. Nacionalitzar-la. D’aquesta manera podrem redirigir l’economia: crear llocs de treball de qualitat, en sectors com ara la mitigació del canvi climàtic i la transició energètica. I podrem reduir la jornada laboral i implantar la renda bàsica universal. És a dir, repartir els treballs i la riquesa.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]