Estem assabentant-nos, a cops de titulars i imatges desoladores, del que està passant a Colòmbia. Com el poble colombià està manifestant-se per dir prou, per exigir una vida digna i poder decidir quina nova Colòmbia volen construir. Manifestacions que són reprimides amb violència per part de l’Estat i grups paramilitars al servei de l’oligarquia, metodologia criminal aplicada durant molts anys i que ha marcat la història recent del país.
El terrorisme d’estat a Colòmbia, de la mà de l’oligarquia empresarial i terratinent, ha estat present des de principi del segle XX, quan les masses proletàries comencen a tenir consciència de classe, a organitzar-se en sindicats i posen la mirada en la Revolució Soviètica i en les lluites obreres del continent europeu. Es produeix la primera massacre obrera a finals del 1928, sicaris de la United Fruit Company assassinen treballadors i treballadores que exigien uns drets laborals aleshores inexistents. Aquest crim queda totalment impune i marcarà la forma d’actuar de l’estat contra les protestes populars fins a dia de hui. Recordem que Colòmbia té el lideratge dels països amb més sindicalistes assassinats.
L’assassinat polític també ha estat molt present a Colòmbia. En 1948 és assassinat Jorge Eliécer Gaitán, candidat liberal a la presidència de la República. Aquest acte desencadena una revolta violenta popular a Bogotà condemnant aquesta dictadura oligarca. En aquesta línia d’extermini de classe, és obligat remarcar que Colòmbia compta amb un genocidi polític a la seua història, el genocidi de la Unión Patriótica, partit polític que aglutinava sectors de l’esquerra colombiana, que va ser exterminat a finals dels 80 i principis dels 90, amb més de 5.000 dirigents assassinats a mans dels paramilitars.
Són unes pinzellades de la repressió crònica que es sofreix al territori colombià i que s’emmascara dintre d’una democràcia inexistent. Una pseudodemocràcia que supera en número d’assassinats i desplaçaments forçats a dictadures com les de Pinochet i Videla. Actualment, en resposta del Paro Nacional tornen a engegar tota la violència d’Estat per reprimir les protestes que volen parar la reforma tributària proposada per Duque, que empitjoraria un sistema tributari tornant-lo més injust i regressiu, que donaria el cop de gràcia a les famílies més vulnerables. Les organitzacions defensores dels Drets Humans alerten de 47 morts i 500 persones desaparegudes en els primers 12 dies de protestes. Qualsevol oportunitat de canvi democràtic ha estat exterminada sense miraments per part del grups paramilitars al servei del capital estranger i nacional.
A Colòmbia, observem un enfrontament entre les classes populars i l’oligarquia nacional associada amb els EUA. Una contradicció de model de país, l’oligarquia que vol continuar explotant la classe treballadora, devastant el territori amb una economia extractivista i injerència continuada dels EUA, un model dependent, sotmès i profundament injust que sols beneficia les poques famílies poderoses que controlen el país. En canvi, la majoria social i popular de Colòmbia treballa per un model amb justícia social, defensa del territori i sobirania nacional i popular per aconseguir, com reivindicava Marcha Patriótica, la segona i definitiva independència. Uns models antagònics que s’enfronten en una lluita de classes des de fa dècades a Colòmbia, on les classes populars estan posant les víctimes en benefici dels interessos de les multinacionals que dessagnen el país.
Des del País Valencià denunciem aquesta repressió estatal als dirigents socials, la criminalització sistemàtica als defensors i defensores dels drets humans, i la manca de garanties polítiques per construir des del poble sobirà, com a constituent primari, una Colòmbia en Pau amb justícia social. Des d’un sentiment de solidaritat de classe, d’internacionalisme entre pobles, hem de transmetre el nostre suport al poble colombià i el seu dret a decidir el seu futur en llibertat.
[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]