A principis d’any, TV3 va emetre la sèrie de vuit capítols El col·lapse. És una producció francesa que també podreu trobar a Filmin. Impactant és la paraula justa. Parlo per la meva experiència però també per gent amb qui he comentat les sensacions que causa la sèrie. La mires i no pots deixar de pensar-hi. O pitjor: deixes de mirar-la perquè necessites deixar de pensar-hi. A diferència de pel·lícules com Mad Max, Blade Runner o Desafiament Total, referents del cinema distòpic, aquesta sèrie colpeix molt més per la versemblança de les històries, que podrien succeir demà passat, i dels protagonistes, que podríem ser qualsevol de nosaltres. L’argument central: la fi del petroli provoca el col·lapse d’una societat com la nostra, en la qual pràcticament tot s’articula a partir dels combustibles fòssils: transport, distribució d’aliments i béns de primera necessitat, climatització, etc.

Aquest col·lapse és més proper del que ens imaginem. I si no us ho creieu feu el favor de seguir a Antonio Turiel, físic expert en la fi dels combustibles fòssils, que fa anys que publica al seu bloc The oil crash, que acaba de treure el llibre Petrocalipsis i que la setmana passada va comparèixer al Senat per dir, resumidament, que la Llei de Canvi Climàtic queda molt lluny d’allò necessari per evitar aquest col·lapse; i també, col·lateralment, que tots els trumfos que ara treuen els polítics i empresaris del capitalisme, com el cotxe elèctric o els projectes d’energies renovables que pagaran els fons europeus, són una mena de fugida endavant.

En els últims mesos, Turiel ha estat el principal divulgador d’un informe de l’Agència Internacional de l’Energia, organisme dependent de l’OCDE i gens sospitós, per tant, de militància ecologista. L’informe planteja escenaris de futur sobre la fi del petroli i ens situa en el pitjor de tots ells, atesa la lentitud de la transició energètica. Ho concreta amb una dada esfereïdora: la producció de petroli caurà a la meitat abans del 2025. Això vol dir una crisi econòmica de grans proporcions, amb una afectació especialment dura en els sectors més lligats a la mobilitat i aquells que manufacturen derivats del petroli. Als Països Catalans, per tant, el primer afectat serà el supersector del turisme, que ja ho està ara. El mateix podem dir del sector de l’automòbil. Però també les manufactures que usen plàstics tals com la indústria de la joguina o del calçat.

Turiel, al Senat, va explicar que a nivell mundial caldria un creixement del 10% anual de les renovables per a transformar el model energètic de tal manera que pogués mitigar la fi del petroli. Però també va assenyalar que el recanvi perfecte és impossible. Les renovables no podran suplir totes les tasques que ara fem amb els combustibles fòssils, fonamentalment pel seu baix rendiment. A més, les renovables produeixen principalment electricitat, però en el consum final d’energia (les cases, els vehicles, les fàbriques, les oficines) això suposa un percentatge menor, al voltant d’un 20% en el cas de l’Estat espanyol. Tot i això, els principals poders polítics i empresarials aprofundeixen l’error de prioritzar la producció d’electricitat, ara amb els macroprojectes eòlics i solars. Ja se’n produeix suficient!

L’altre error és pensar que el volum d’energia elèctrica final, aquest 20%, pot anar creixent fins a substituir de manera perfecta la de procedència fòssil. Per exemple, que tots els cotxes passin a ser elèctrics, l’emblema dels projectes que opten als fons europeus Next Generation. Això ignora que la producció de bateries també depèn de recursos que aviat escassejaran, com el liti i el cobalt.

Què hauríem de fer? Turiel proposa quatre línies de transformació: racionalització del transport; relocalització de l’activitat; disminució de les xarxes logístiques; i plans de contingència davant de disrupcions com poden ser les interrupcions en els subministraments tan ben retratades a El col·lapse.

Sense canvis profunds en el model econòmic i social, el col·lapse és impossible d’esquivar. I el problema no són els coneixements científics. La fi del petroli es coneix des de l’informe del Club de Roma que aviat complirà mig segle. El problema és de poder polític. Si ens estan enfocant a un futur de cotxes elèctrics i de macroprojectes eòlics o solars no és perquè els polítics estiguin mal assessorats (que també pot ser). És pel poder de classe de Volkswagen, Seat, Iberdrola, Endesa, Acciona i la mare que va parir l’IBEX.

Hem viscut l’era del petroli barat i abundant, sense la qual no s’explica l’enorme creixement econòmic i la globalització del darrer segle i mig. Això s’acaba. I que el futur sigui distòpic o just depèn de qui tingui el poder polític per a transformar.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]