Les properes eleccions catalanes del 14F estaran marcades per dos grans debats. D’una banda es manté viu el repte de la independència i de l’altra la crisi pandèmica, tant la gestió feta fins ara com el futur, amb un panorama social i econòmic que esgarrifa. Probablement una de les claus de l’èxit en els comicis serà la claredat i consistència dels posicionaments en les preguntes que es desprenen d’aquests dos grans àmbits.

L’unionisme i els comuns intentaran tapar un amb l’altre, però hi ha el risc que una part de l’independentisme també caigui en aquest parany. A principis d’octubre el CEO va publicar l’enquesta anual de valoració del Govern i les respostes apuntaven un canvi de tendència en les preocupacions de la ciutadania catalana. Hi ha una pregunta sobre quines haurien de ser les prioritats de la Generalitat que contraposa “resoldre el problema polític entre Catalunya i Espanya” i “gestionar els serveis públics que són competència seva”. Les respostes del 2019 i el 2020 intercanvien els percentatges: d’un 56% vs. 36,8% hem passat, enguany, a un 36,8% contra un 56,6% a favor de la gestió.

Atenent aquestes dades, la maquinària demoscòpica dels partits pot orientar els discursos cap a més continguts de gestió i menys referències al procés independentista. Sempre és un error, per a l’independentisme d’esquerres, escindir el nostre discurs entre els objectius nacionals i els socials. Ni estem d’acord amb els que diuen “primer la independència, després ja veurem” ni els que diuen que “les banderes no curen ni donen de menjar”, que és una manera de deformar la lluita independentista com quelcom superficial o accessori. Lluitem per tenir sobirania nacional i posar-la al servei del poble, és a dir, per poder decidir quina direcció donem a la nostra economia i a la nostra societat. Contra l’oligarquia i contra el sistema que la manté al capdamunt, i que fa que els rics cada vegada siguin més rics mentre augmenta la pobresa. A l’Estat espanyol aquesta oligarquia és intocable encara que governin les esquerres. Dos exemples: en els tres primers mesos de pandèmia, els 23 espanyols més rics van augmentar un 16% la seva fortuna. I un altre: fa uns dies coneixíem que l’Estat prioritzarà les grans empreses per vehicular els milers de milions dels fons europeus.

Ens equivocarem, per tant, si contraposem el projecte de la República Catalana a la realpolitik. En un passatge de la monumental obra El eclipse de la fraternidad, Toni Domènech ens suggeria que “no és veritable realpolitk la que tan sols ho és a mitges”. El filòsof feia aquesta crítica en parlar de la situació d’Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, concretament de la miopia de l’esquerra socialdemòcrata. Explicava Domènech que l’SPD donava suport incondicional al govern del liberal Stresemann perquè pensava que era l’única alternativa a un govern de les dretes antirepublicanes -incloent l’incipient nazisme- que tenien el suport de l’oligarquia. Però que aquest hiperrealisme li impedia veure que l’estabilitat que havia aconseguit aquell govern tenia peus de fang: perquè la República de Weimar era totalment dependent del capital nordamericà i perquè la gran banca i la gran indústria tenien el poder real de les decisions econòmiques i una gran influència sobre l’exèrcit. En conseqüència, l’SPD perdia capacitat de ser alternativa en el més que probable, i proper, escenari de crisi.