Ho contava aquesta setmana Manel Rodríguez-Castelló a la seua columna setmanal al digital Nosaltres La Veu: la proposta del president valencià Ximo Puig d’una mena de Commonwealth catalanovalenciana, a la qual s’ha sumat sense titubejos la presidenta de Balears Francina Armengol, havia agafat Compromís (soci amb els socialistes i Podem en el govern valencià) amb el pas canviat. I ho deia molt bé, ja que a hores d’ara, no sembla que la proposta haja trobat cap resposta per part dels valencianistes.

Crec, però, que caldria afegir que la iniciativa també va agafar amb el pas canviat Catalunya, o almenys la Catalunya política i mediàtica. Hom podria esperar, del País Valencià estant, alguna resposta del govern català, o dels partits que li donen suport, o els que conformen la majoria independentista, o els diversos partits democràtics, o dels dirigents polítics exiliats o empresonats, o del conjunt de les grans entitats de la societat civil catalana. També podríem esperar-ne els comentaris, referències i anàlisis dels diversos mitjans de comunicació. Sembla com si es tractés d’un pacte de silenci, ja que ningú hi va fer cap valoració pública digna de tal nom. Ni tan sols els espais furibundament espanyolistes han sortit en aquest cas a armar soroll mediàtic, més enllà d’algun comentari superficial o dels exabruptes provinents de la veïna Múrcia (PP+Cs) i del president de la Diputació alacantina (PP), per allò de l’”agua para todos” que tants rèdits electorals va generar en el passat.

El quasi silenci català pot semblar com una resposta concertada al silenci institucional (que no social) que es va observar al País Valencià durant els anys àlgids del procés i especialment durant la dura repressió exercida i mantinguda per l’estat espanyol. Si aquest fos el cas, crec que l’alçada política dels diversos representants públics caldria aprofitar-la per a superar desavinences, no per fer-les més grans i irresolubles.

La meua preocupació va una mica més enllà. No és la primera vegada que Catalunya i el País Valencià manifesten la seua falta de sintonia i amb ritmes canviats. I segurament no serà aquesta la darrera vegada que això passarà, però potser podríem mirar de conjugar les contradiccions secundàries –amb tota la importància que puguen tindre– i avançar en els acords estratègics fonamentals. Entre les contradiccions secundàries hi ha  les que assenyalava l’economista Xavier Sala i Martin al FAQS de TV3 el passat 12 de desembre quan explicava amb claredat que “El problema del dúmping fiscal no el té Catalunya. El problema del dúmping fiscal és que Madrid està buidant la resta d’Espanya”. S’entèn que en el context d’aquesta afirmació el País Valencià pertany a la resta d’Espanya.

Un sòlid argument, des del meu punt de vista, de Xavier Sala. Ara bé, això no impedeix que el problema fonamental és que l’estat espanyol està concebut estructuralment i desenvolupat políticament i econòmicament com el conjunt d’institucions de tota mena al servei, en primer lloc, dels interessos de les 400 famílies que han retingut i conserven el poder des de fa centenars d’anys. I és en aquesta visió crítica envers l’estat que hem de fonamentar els acords possibles, però orientats estratègicament, entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

La proposta de Ximo Puig no és de cap manera una proposta independentista i cal valorar-la a més amb tot l’escepticisme del món, però també pot contenir, ni que siga en potència, una via superadora de l’actual situació, i per tant la capacitat de generar dinàmiques contràries a eixa realitat espanyola constitutiva que espolia els diversos territoris, encara que amb formes i ritmes diferents. Entomem la proposta, treballem-la, capgirem-la tant com calga, fem-hi contrapropostes, però tractem de situar-la i valorar-la en funció d’una premissa que em sembla essencial: la formulació de la Commonwealth, o simplement de més col·laboració entre els nostres territoris, ens ajuda a avançar cap a un futur compartit i lliurement determinat per nosaltres, o ens condemna a continuar cap a un futur on altres interessos marquen els límits de les nostres relacions? La veritat és que si tinguérem la capacitat de poder dir visca la Commonwealth, segurament estaríem més a prop de poder dir visca la Confederació, no?

[Aquest article es publicà originalment a El món]