Que els moviments polítics i socials avancin o retrocedeixin no depèn tan sols de les persones que els integren. Les crisis de l’ordre establert, les conjuntures polítiques o les correlacions de forces són el marc de fons que permet que un projecte s’obri pas o que un altre perdi poder. Ara bé, sense la matèria primera, sense aquestes persones de carn i ossos que són els i les militants, l’evolució i l’existència mateixa del moviment seria impossible. Per això resulten interessants els estudis que posen cara a les persones que, al llarg del temps, s’han carregat a l’esquena la responsabilitat d’aixecar, expandir o consolidar un determinat moviment o organització. Aquesta perspectiva no sempre és la que predomina en les històries dels moviments polítics, que sovint giren al voltant de la documentació oficial, els congressos, els posicionaments públics i, a tot estirar, la figura dels portaveus més visibles. Però, quan un estudi d’història política baixa al nivell local, la dimensió humana esdevé pràcticament ineludible.
Aquest és el valor de la feina que han fet Ferran Dalmau i David Sancho amb la seva reconstrucció de la història del moviment independentista a les comarques de Ponent en el llibre Fills de la vuitena. 50 anys d’esquerra independentista a l’Aran, els Pirineus i Ponent (Pagès Editors). Una tasca que resulta d’interès més enllà d’aquest territori, precisament pels motius que he esmentat: representa posar noms i cognoms i veure com un moviment travessa el temps amb les seves vicissituds, alts i baixos, començaments i finals, gent que se’n va i d’altra que s’hi incorpora.
Al llibre trobareu alguns noms que són poc coneguts en les històries generals de l’independentisme i que, en canvi, tenen una importància cabdal en l’àmbit de Ponent. És el cas de Joan Culleré, veterà de l’exèrcit republicà, exiliat, militant del Front Nacional de Catalunya i una vegada retornat a Lleida, punt de referència clau per a antics i nous militants. De fet, el títol del llibre fa referència a la Regió VIII del FNC, “la més activa, nombrosa i, segurament, combativa de totes les agrupacions intercomarcals del partit degà de l’independentisme d’esquerres”.
Hi ha també molts episodis explicats que ajuden a fer-nos la imatge de la gent que va prendre partit per l’independentisme en els primers compassos del moviment, en quines lluites es van involucrar i en quin context van haver de tirar-les endavant. Resulten sorprenents lluites pageses com la dels colons de Montagut (Alcarràs, Segrià), que treballaven la terra en règim de parceria i que a finals dels vuitanta l’empresa Vall Companys volia desallotjar. Van comptar amb el suport del Moviment de Defensa de la Terra en mobilitzacions molt combatives.
Les comarques de Ponent també van forjar militants de la lluita armada independentista. Primerament, els joves de l’FNC que van passar a la clandestinitat amb el que s’acabaria anomenant Exèrcit Popular Català(EPOCA): noms com Lluís Montserrat, Carles Sastre, Montserrat Tarragó o Aleix Renyé. Alguns d’ells passarien a Terra Lliure, organització que també va tenir presència a Ponent amb accions que van començar en el camp ecologista (per exemple, contra la construcció del pantà de Rialb) i que van tenir una indesitjada primera i única víctima mortal, a les Borges Blanques el 1987. I un lleidatà com Xavier Barberà forma part dels independentistes que van aconseguir la primera condemna contra l’Estat espanyol al Tribunal d’Estrasburg.
En el camp de la llengua se’ns donen a conèixer les campanyes per catalanitzar la premsa lleidatana, que van tenir un primer èxit amb la creació per part del grup La Mañana de La Veu de Lleida. I també una bonica experiència de mitjans de comunicació populars, amb la història de Ràdio Ponent.
Les dificultats de l’independentisme per obrir-se pas, una vegada la Transició ja havia repartit el poder, queden ben recollides quan s’analitzen les vicissituds de les candidatures en diferents eleccions. Un episodi interessant és la incorporació de candidats de la Franja a les llistes de Nacionalistes d’Esquerra al Parlament de Catalunya el 1984: un fet que va enfurismar l’espanyolisme franjolí i que va acabar amb la prohibició per part de la Junta Electoral (que, contràriament, no havia impugnat altres candidats d’altres territoris fora de les quatre províncies). Trigaria alguns anys més a emergir la CUP, que va tenir un primer nucli a Biosca i més tard a Torà, tots dos municipis de la Segarra, i que el 2007 es presentaria a Lleida, impulsada ja per una nova generació independentista, la que durant els anys noranta havia endegat els casals o el sindicat Alternativa Estel a la UdL.
En definitiva, una gran aportació per a tots els qui volem entendre com s’ha forjat l’independentisme i posar en valor totes les aportacions militants, l’energia de les quals és la que ha sostingut i ha fet créixer el nostre moviment.
