En els últims tres anys l’independentisme no ha fet el debat honest que li caldria. No ho ha facilitat, en primer lloc, la repressió, que va condicionar els relats polítics especialment abans de la sentència del Suprem. Tampoc hi ha ajudat aquesta guerra freda electoral que va començar pràcticament en el mateix moment que es formava el govern sortit de les eleccions del 21-D, ja que, atesa la seva fragilitat, les eleccions podien arribar en qualsevol moment. Finalment, el govern ha durat més del que semblava, però el clima de campanya electoral sí que es va fer realitat amb les quatre convocatòries que hi va haver durant el 2019.

La precampanya que ja enfila cap a les pròximes eleccions sembla que tampoc serà el moment de tenir aquest debat. S’imposarà la dinàmica dels darrers anys: els partits independentistes, principalment JxCat i ERC, tendiran a accentuar aquella part del seu missatge que més els singularitza. I per aquesta raó ens presentaran la confrontació i l’eixamplament com la bifurcació que cal dilucidar en aquesta convocatòria.

Sumar més gent a la causa independentista i enfrontar-se a l’Estat no són dues estratègies divergents, si bé el clima de divisió de l’independentisme sembla que ens porti cap a aquesta absurditat. D’una banda, l’estratègia per créixer no pot ser tan sols governar bé. Això és el que es desprèn del llibre manifest Tornarem a vèncer, d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. L’independentisme ha crescut precisament com a alternativa a la impossibilitat de canviar l’Estat espanyol. Si la prioritat és governar amb les migrades eines de l’autonomia, aquest argument s’esvaeix. El raonament del “governar bé” és el que va portar a la consigna del “govern efectiu”, i el balanç no crec que sigui satisfactori perquè l’independentisme no ha crescut durant aquests tres anys, sinó el contrari.

No estic dient que el govern no tingui importància en el camí cap a la independència, però em sembla un error fonamentar l’estratègia en una acció de govern que cada vegada serà més limitada pressupostàriament i vigilada judicialment. A més, aquesta estratègia eminentment institucional atorga un paper secundari a la mobilització i fa que desaprofitem ocasions. Al meu entendre, les protestes contra la sentència del Suprem d’ara fa un any van crear un moment de revolta que podria haver donat molts més fruits.

Però, d’altra banda, també hem de tenir clar que la confrontació no han de ser perdigonades, sinó processos d’acumulació de força, lluny de la retòrica i prop dels problemes reals de la gent del nostre país. Encara més quan l’atur i la pobresa agreujaran la situació.

Un extrem és fer de la correlació de forces una excusa, i anar dilatant el moment d’utilitzar aquesta força. L’altre extrem és no parlar mai d’aquesta correlació de forces, com si tot fos qüestió de voluntat política només. La virtut es troba en un moviment polític que és capaç de sumar més forces a través de la confrontació. Defensar una idea de país nova, al servei de les majories populars, i fer-la valer tant a les institucions com a les mobilitzacions. Per posar un exemple: l’esperit de l’1-O estava ben viu, la setmana passada, en el desnonament que es va aconseguir aturar a la Rambla de Barcelona.

Bolcar l’independentisme en lluites com aquesta sembla una confrontació del tot intel·ligent perquè forja una nova consciència de país, una idea de República per a tothom que és més potent que qualsevol campanya electoral. En un moment en què les desigualtats s’accentuaran i en què la nostra societat es veurà fracturada per aquesta raó i no pas per les identitats nacionals, ha de ser l’independentisme qui més alci la bandera de la cohesió i del repartiment de la riquesa. I això només es pot fer en confrontació amb els poders reals de l’economia, que són, tanmateix, els que també estan contra l’independentisme, com va demostrar la fugida de seus empresarials al dictat de Felip VI.

Una ruptura política no es pot fer sense un canvi social. I un canvi social no pot triomfar sense una ruptura política. Portar aquest principi a la pràctica és una estratègia guanyadora.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt]

 

Comments are closed.