Publicat el 21/07/2020
La Unitat Popular: La CUP i les seves fronteres polítiques
Publicat per Blanca Serra
Categories: Opinió

Després de 3 anys del referèndum, l’independentisme de tota mena – el d’esquerres, el que s’ha apuntat a un “realisme” pragmàtic de “taula de diàleg”, el que s’ha apuntat a un esperit crític radical, el que s’ha apuntat a veure-les venir, el que formula sortides rupturistes d’enfrontament organitzatiu republicà i nous partits, el que apunta un enyorament de l’esplendor pujolista…- tot just està sortint de la desorientació i l’estupor que es va esdevenir a finals del 2017 amb la brutalitat policial i judicial. Hem viscut més de 2 anys d’empresonaments preventius i de exilis polítics i de persecució i judicis constants que no s’han acabat ni molt menys per més que hagi canviat el govern espanyol i ara hi hagi a la Moncloa madrilenya un combinat de PSOE-UP, que es presenta com “el govern espanyol més progressista” del segle XXI.

A tot això s’hi ha afegit una pandèmia mundial que està sacsejant i paralitzant tot el món i ha deixat al descobert una cosa que ja sabíem: que el sistema capitalista està mostrant totes les seves misèries i esquerdes i al mateix temps la seva voluntat d’imposar la seva supervivència per damunt de tot:” el capital per damunt de la vida” crida el capitalisme i els seus partits i entitats, quan l’esquerra independentista defensa sobre tot “la vida abans que el capital”.

Per això considero que en aquesta confrontació a vida o mort, qui està situat en el cantó correcte de la història és l’esquerra d’alliberament nacional i les seves propostes polítiques, no tant com a partit tradicional sinó com a moviment d’unitat popular que reuneix una sèrie de condicions que el distingeixen d’altres fronteres polítiques, singularment el món d’Esquerra Republicana, el conjunt de les forces de Junts per Catalunya i el grup dels Podemites que provenen del moviment dels indignats avui molt debilitat i degradat.

En les últimes elecccions autonòmiques que s’han realitzat al regne d´Espanya fa menys de 15 dies, vàrem constatar com les alternatives d’alliberament nacional tant a Galícia com a Euskalherria demostraven la seva fortalesa i la seva capacitat de marcar fronteres respecte als que passen per esquerres tradicionals, velles (psoe) i noves (podemites-marees) que han perdut molta força, (a Galícia els podemites han baixat fins al punt de desaparèixer com a grup parlamentari i a Euskalherria quedant reduïts a la meitat i el Psoe no ha pogut fer valdre el seu posicionament capdavanter al govern del Regne d’Espanya. Tindrà el seu reflex això en les autonòmiques de la CAC? La situació al Principat de Catalunya no és pas la mateixa i el tauler polític és molt més fragmentat i complex. La batalla és molt més dura i cruenta amb els unionistes i la unitat estratègica dels sobiranistes-independentistes molt més difícil d’aconseguir.

La Unitat Popular –CUP-no està mal posicionada:conserva elements favorables com són la no dependència ni servituds amb el poder actual ni econòmic, ni mediàtic; la radicalitat i el pes estratègic que dona a la mobilització i la desobediència no es poden comparar ni amb la d’ERC, ni JxCat, ni Podemos perquè venim d’una tradició independentista que sempre ha plantejat i entès la independència com una ruptura i com un procés d’empoderament popular i com un projecte socialment inclusiu i transformador amb un abast de Països Catalans que no contemplen gaires forces i que és molt important a l’hora de relligar un conjunt de lluites que tenen una mateixa cara al llarg de tots els PPCC; dins el projecte independentista s’hi expressen moltes reivindicacions democràtiques, de país i del món, moltes dimensions de la crisi capitalista també en les seves diverses cares: crisi econòmica, ecològica, humana migratòria, humana antipatriarcal, anticapitalista abans que l’anticapitalisme fos una aposta clara i ineludible; l’anticorrupció, sense necessitat que ens haguessin de demostrar que el règim del 78 era tot ell (evidentment inclosa una peça fonamental d’aquest règim com el clan Pujol i CDC-CIU) un enorme pou de corrupció: un sistema en les seves arrels amb una història i una base corruptes. Evidentment la Unitat Popular comparteix a més l’antifeixisme,la solidaritat antirepressiva , el republicanisme amb totes les forces frontereres però no comparteix aquella manca d’empenta que ens ha portat a autoenganyar-nos amb un suposat “govern efectiu”, a acceptar totes les maniobres autonomistes que ens han anat imposant des del poder espanyol, totes les inhabilitacions, les multes, les sentències condemnatòries, les persecucions, l’esborrament de la nostra personalitat i llengua nacionals, l’espoli de milers de milions cada any, les retallades d’allò que hauria de ser el nostre benestar en sanitat, educació, pensions, cultura, serveis socials.

En aquests gairebé tres anys des del referèndum s’han produït amb el no assoliment de la independència uns danys enormes que ens han perjudicat a la immensa majoria – tant independentistes com no – i han beneficiat els de sempre: els de l’Ibex i quatre grans monopolis més que han augmentat els seus beneficis i la seva capacitat d’explotar la gent i d’aliar-se amb la judicatura que els pot beneficiar. La pandèmia està demostrant a més que s’ha estès a costa sobretot dels més febles, dels treballadors, dels que necessiten un sostre i un sou per tirar endavant i és ara que estan quedant totalment al descobert tots els dèficits provocats per les retallades i tota la necessitat que tenim de tallar amb l’estat espanyol i tirar pel nostre compte amb propostes que beneficiïn a tothom.

He dit que la CUP no està mal posicionada però que en aquests últims temps estem força desorientats i amb una tendència a donar per amortitzades una sèrie de tàctiques i estratègies que no estan caducades: i que no demanen en absolut fugides endavant: aquí entren des de l’estratègia del municipalisme com a eix principal fins a una estratègia per aconseguir el poder com a nació cosa que la CUP no ha treballat seriosament mai; la CUP ha tendit a confondre “el poder” amb el treball gairebé exclusiu en l’àmbit institucional, quan el poder va, al meu entendre, molt més enllà de l’àmbit de les institucions i de l’errònia disjuntiva institució vr. carrer. En aquest sentit juntament amb una perillosa i arriscada mitificació del “carrer” sol aparèixer un biaix esquerranista i sectari que és un dels punts febles de la CUP i que la condueix a confondre la puresa tàctica amb la incapacitat de reflexionar i argumentar precisament amb les fronteres de la CUP, i que la porta a no veure com a necessàriament integrada la línia política que entén com a inseparables la lluita social i la nacional.

Trobar-se amb les fronteres de la CUP vol dir proposar, tant si hi ha eleccions autonòmiques com si no, tant si avança el projecte de Consell de la República com si arrenca més lentament, una sèrie de temes que forcin el posicionament dels grups fronterers: concretar en el tema de l’amnistia, concretar en el tema de l’autodeterminació i els compromisos amb l’1 d’O., concretar en la retirada de lleis com la reforma laboral, les lleis d’immigració, la llei mordassa, la reforma de les pensions, concretar en les lleis de protecció social i els salaris garantits, concretar en una educació i sanitat universals, concretar en unes lleis lingüístiques que garanteixin l´ús del català com llengua comuna a l’abast de tothom.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]