El curs 19-20 serà recordat per la Covid19, per la malaltia i les morts a qui les ha viscut de prop, i el confinament general que ho va aturar gairebé tot. Els centres educatius vam tancar precipitadament un dotze de març, en principi per quinze dies que s’han allargat fins al mes de juny. Serà un curs recordat per un marc d’excepcionalitat, si és que el curs 20-21 torna a la normalitat anterior a la pandèmia. Està clar, però, que la tonada a la situació anterior ha de tenir en compte el risc de contagi que pugui haver-hi i actuar en conseqüència per no tornar-nos a posar en risc tots plegats.
Aquests darrers dies hem vist articles, manifestos, etc., que afirmen que amb el confinament s’ha vulnerat el dret a l’educació. Seria bo pensar amb qui ha perdut algun ésser proper aquests dies per situar-nos en un ordre de prioritats, on primer hi ha el dret a la salut, a la vida. Podem parlar, això sí, que s’ha vist afectada l’educació. En aquest mateix sentit s’ha parlat de l’emergència sanitària per parlar tot seguit de l’emergència educativa. Penso que el sentit de la proporció és important, ja que ningú es morirà per no tenir un mestre presencialment al davant, però un metge probablement sí. I l’emergència educativa fa temps que hi és i que la denunciem, així com l’emergència social, climàtica, etc. No ha aparegut a causa d’uns mesos de confinament, sinó per unes polítiques i un model de desenvolupament determinat.
Continuant en aquesta línia, també s’ha arribat a afirmar que els sanitaris ja han complert i que ara els toca als mestres, com si haguéssim estat de braços plegats durant aquests mesos. I tot enmig de les clàssiques acusacions de corporativisme egoista quan exigim les condicions per poder fer dignament la nostra feina. Es ressuscita el clàssic intent de responsabilitzar el sistema educatiu del problema de conciliació de la vida laboral i personal, vestint-ho de tasca social. Com sempre, es passa de llarg d’altres mesures, com per exemple d’un concepte de flexibilitat laboral que només ha servit perquè les empreses facin anar la gent a treballar quan els interessa més, no quan a les famílies els va millor per horaris. Sempre cap al mateix costat.
I a partir d’aquí anem a enfocar el setembre i el nou curs 20-21. N’hi ha que han corregut a dir que “no es pot acceptar de cap manera una tornada semipresencial o telemàtica”. No crec que hi hagi ningú que vulgui un curs com el 19-20, però la realitat acostuma a ser tossuda i això en tot cas dependrà de la situació de la pandèmia, de si va remetent, de si hi ha rebrots i de les informacions sobre el risc de contagi que puguin anar mostrant estudis i proves.
El Departament d’Educació ha dibuixat un decorat molt car, unes mesures perquè les famílies creguin que poden col·locar les criatures sense risc. Unes mesures que ni tenen gaire efecte des del punt de vista de la seguretat, perquè són inviables, i que a més dificulten l’acció educativa. Alumnes separats en 4m2, sense poder compartir res, grups reduïts que requereixen doblar grups i espais dels quals els centres educatius no disposen. Unes mesures que fan caure per terra qualsevol organització escolar, metodologia i programa educatiu. Unes mesures que requeririen doblar plantilles, un fet que ja s’ha dit que no passarà, afectant l’atenció a les necessitats educatives que requereixen un suport més específic, etc.
Les darreres notícies són que el govern de l’Estat canvia aquestes mesures, amb el consegüent conflicte de competències. Sembla que fins a 4t de primària ja no hi hauria distancia i els grups podrien arribar a 20.
La pregunta és: quina diferència en matèria de seguretat hi ha entre 20 i 25 alumnes per aula si com diuen, són grups estables? Cap! El motiu real de la modificació és que amb 13 alumnes es necessitaven dues aules per grup i amb 20 el desdoblament de grups serà molt menor. D’aquesta manera esperen que només ocupant els espais comuns, que els centres educatius han tardat anys d’inversions a adequar, puguin encabir tot l’alumnat. La realitat és, per tant, que no tenien els espais. Res a veure amb la salut. I el mateix pel que fa al professorat. Amb els mestres deixant d’exercir els suports i les seves especialitats es cobrirà en un nombre suficient perquè n’hi hagi algun per cada grup, reduint al màxim qualsevol increment de contractació. I perquè fins a 4t proposen ara eliminar la distància? Perquè són grups estables? No! Perquè és impossible, com ja dèiem. I així tot.
Les escoles volem obrir i esperem poder fer-ho, però no d’aquesta manera que, de moment, s’està proposant. Volem obrir amb normalitat, amb nens i nenes compartint, interactuant, experimentant, jugant junts, fent aprenentatges significatius, de forma vivenciada, no aparcats en uns determinats metres quadrats i un mestre al fons fent veure que explica vés a saber que. Aquestes mesures no són dret a l’educació, són dret a pàrquing.
I respecte a la pandèmia, a la seguretat, volem que es parli clar a una ciutadania madura. Segur que no hi ha un risc zero, però volem que es prenguin decisions amb unes valoracions transparents. Cal reclamar una avaluació de riscos real en l’àmbit de cada comunitat escolar, municipi, etc., per decidir honestament si es pot tornar o no. Si el risc és elevat, no cal dir quina és la prioritat. En tal cas s’hauran de buscar mesures alternatives amb les quals ja s’hi hauria d’estar treballant i no haver d’improvisar com aquest curs. I si el risc és baix i es pot tornar, que sigui amb la màxima normalitat i garantint el dret a l’educació de veritat.