El model econòmic global emprat actualment a quasi tot el món, i per tant també al País Valencià, és el neoliberalisme. Aquest model es basa, fonamentalment, amb la premissa de que l’economia es regula automàticament pels mercats i, en conseqüència, no cal cap regulació ni control estatal per a regular les activitats de les empreses, siguen locals, nacionals o multinacionals. Res més lluny de la realitat eixa bondat dels mercats per a regular les relacions econòmiques, tant siguen de les condicions de producció, com salarials, com mediambientals, ja què la realitat és que, al recer de la teoria, els grans conglomerats industrials, financers i de serveis, el que fan és adequar les normes a la seua conveniència per damunt de regulacions dels estats en base a la seua situació de poder i el control exercit en les institucions públiques. Partint d’aquesta premissa analitzarem totes les dades econòmiques que hem analitzat.

Des de fa anys, potser des dels anys 60 del segle XX, però, sobretot, a partir dels anys 90, s’encetà un model de producció al País Valencià basat en el sector de servei turístic massiu i en conseqüència també en la construcció indiscriminada a la costa i a les ciutats i pobles costaners amb el beneplàcit dels governs estatal i autonòmic. Aquesta aposta per un model de serveis estacionals afecta directament a l’ocupació i al medi ambient, així com a la cohesió territorial. Els sectors de serveis turístics i construcció són els de més baix valor afegit al PIB i els més depredadors del territori en una part del País, deixant abandonades tant a les industries tradicionals valencianes com als territoris d’interior del País Valencià.

La realitat del model emprat es demostra en les dades d’ocupació del País Valencià en comparació a la resta del Estat. Per una banda tenim una taxa d’ocupació de 0,40 punts més baixa que la mitjana estatal i una taxa de temporalitat 2 punts per damunt de la mitjana estatal. Per gènere les taxes d’ocupació i temporalitat afecten molt més a les dones que en la resta de l’estat, ja que les dones incrementen les diferències en temporalitat un 0,6 punts sobre els homes i en 3,5 punts en desocupació. Malgrat que no és una alegria hem de dir que en la desocupació juvenil estem en la mitjana estatal, però amb la diferència que ací la taxa de desocupació és major entre els homes que les dones en 2,7 punts. Açò últim s’explica per dos motius, la majoria d’ocupació en el sector serveis, sobretot joves, està un mans de dones i el sector de la construcció, recer d’homes, està amb molt poca activitat.

Com podem veure en el quadre de baix amb dades de la Generalitat Valenciana, el sector que creix al País Valencià és el de serveis i en declivi el sectors industrials i agrícola, sense comptar que la construcció cau a partir de 2008 per l’esclat de la bombolla immobiliària.

Aquesta aposta econòmica pel sector de serveis, sobretot turístic, i la caiguda de la construcció és la que justifica que les taxes de desocupació i temporalitat siguenmés altes que la mitjana estatal, així com la major franja de diferència salarial de gènere.

Per una banda el progressiu abandó de l’agricultura i la baixada de les rendes agràries forcen una emigració de l’interior cap a la costa per a ocupar treball en el sector de serveis, sector amb un alta taxa de temporalitat i baixos salaris, com també la progressiva desaparició del sector industrial tradicional valencià fa desaparèixer ocupació estable i amb salaris més alts. El sector de serveis és on més població de dones està empleada i pitjor pagada que els homes, és un dels motius de la major diferència salarial de gènere al País Valencià respecte a la mitjana estatal.

Aquestes dades de temporalitat, baixos salaris, desocupació, deteriorament de recursos naturals i despoblament de l’interior, són un dels motius principals pels quals és urgent un canvi de model econòmic.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]