Els vents huracanats d’octubre tornen a bufar amb força des de les files del moviment independentista: la resposta popular contra la sentència està essent proporcional a l’envergadura de la injustícia, cosa que ha agafat amb els pixats al ventre tant al règim ocupant com a l’autonomisme. Tres imatges ens ho il·lustren: 1) Les marxes per la llibertat, seguint la línia d’actuació que ha caracteritzat sempre l’independentisme de masses, han demostrat que la força de l’ANC resta intacta; 2) La Vaga General –la cinquena convocada per la Intersindical-CSC des del 2017, a part de les dues vagues feministes– ha suposat un èxit històric a nivell de seguiment, demostrant que el sindicalisme independentista i de classe es consolida com a força emergent; 3) El jovent independentista, mobilitzat diàriament, a les aules pel SEPC, als carrers pels CDR i en la desobediència civil massiva pel Tsunami Democràtic, ha tornat a nodrir d’una dimensió intergeneracional la resistència popular catalana.

Contra aquest huracà, com era d’esperar, s’ha alçat la repressió més furibunda: en una setmana i escaig, hem de comptar centenars de detinguts i ferits de diversa consideració, humiliacions, pallisses, connivència amb les bandes nazis, ús d’armes policials prohibides o fora de control, etc. Mentrestant, el govern independentista de la Generalitat de Catalunya, de qui s’esperaria una resposta política a l’alçada, tant en la defensa del dret a l’autodeterminació, com en la preservació de la integritat física de la població catalana, més aviat, s’ha mostrat vacil·lant, dèbil, dividit i desorientat. O, encara pitjor, s’han flairat uns aires pestilents que de cap manera poden provenir de l’huracà independentista, sinó més aviat de les clavegueres autonomistes, i que confirmen allò que des de fa temps se sospitava: el quintacolumnisme neoautonomista, infiltrat entre les forces independentistes al si de les institucions autonòmiques, malda per tancar el conflicte polític des de dalt.

D’una banda, a nivell de moviment popular, algunes declaracions i gestos semblen perseguir l’objectiu de desmobilitzar el poble català, domesticant-lo, en la folklorització de la protesta, en la socialització del derrotisme o en l’intent de difuminar el seu caràcter nítidament independentista, per canalitzar-lo a través d’un carril que sigui perfectament controlable per les elits polítiques; evitant així que es desbordi i reprengui aquella dimensió de contrapoder que va obligar a reconfigurar el sistema de partits català i a assumir les demandes populars que van desembocar en la celebració del referèndum del Primer d’Octubre.

L’argument (o excusa) és que cal eixamplar la base social, que encara no som suficients i que cal arribar a molts més sectors de la població. Curiosament, però, des dels partits que defensen aquesta posició –que a vegades han anomenat “fer república” i d’altres “realista”–, no podem constatar-ne cap mena d’actuació, campanya o simple propaganda que respongui a aquesta voluntat de fer créixer l’independentisme. Més aviat sembla que aquesta argumentació serveixi d’arma llancívola contra els sectors més conscients i combatius de la societat catalana, als quals sovint han anomenat “independentisme màgic”, “hiperventilats” i, més recentment, “violents”.

Des de les institucions, per la seva banda,, s’ha anat reculant cap a un replegament autonòmic, evitant així que les institucions catalanes, a tots els nivells, tornin a situar-se en un pla de confrontació democràtica amb l’Estat: al Parlament, impedint la investidura de Puigdemont i acatant una per una les suspensions i amenaces del Tribunal Constitucional; al Govern, perdent tota iniciativa política que pugui aproximar-se mínimament a la implementació del mandat popular de l’1-O; i, de manera general, sembla que es vetlli per divorciar completament la governabilitat de les institucions autonòmiques de l’estratègia de construir una institucionalitat republicana pròpia, tot ignorant-la o directament boicotant-la.

L’argument (o excusa), en aquest cas, seria que cal preservar les institucions catalanes d’un nou 155, recuperar el control de les competències autonòmiques i reforçar-les. Amb molta gesticulació simbòlica, això sí, però mantenint-se sempre al marc de la legalitat espanyola, com a suposada condició necessària per a un diàleg que diuen que així serà inevitable. Ara bé, sabem perfectament que fent de “bon minyó” no aconseguirem que el “papa Borbó” ens deixi sortir a jugar amb els amiguets a fer referèndums d’independència. A més, amb prou feines els objectius de mínims s’han pogut assolir: no podem fer esment ni a una sola mesura política impulsada per les institucions catalanes, per més autonomista que sigui, que hagi suposat un mínim avenç per al poble català. Ni en matèria lingüística, ni en drets socials, ni en hisenda pública, ni en seguretat pública… En res de res.

Però és en la gestió del Cos de Mossos d’Esquadra on podem evidenciar més clarament la deixadesa i la incapacitat del govern autonòmic català per fer alguna cosa similar al que defensen els seus programes electorals independentistes i, alhora, demostrar que els seus arguments a favor de la distensió i la dilació no són altra cosa que excuses de mal pagador. Perquè aquesta darrera setmana –i en tantes altres ocasions anteriors– no hem vist per enlloc la policia catalana que alguns qualificaven de “la nostra policia”, sinó un braç repressor completament dependent i sotmès a les forces d’ocupació espanyoles. Com afirmava Grande-Marlaska i confirmava Miquel Buch, “els cossos de seguretat estan perfectament coordinats”. I tant que ho estan! Hem pogut constatar com el modus operandi de la Brimo és indistingible del de la policia espanyola. I davant d’això cap autocrítica, cap reparació, cap dimissió.

En aquest cas, a més, les excuses en forma d’argument polític independentista han estat una combinació de les dues darreres: evitar que l’Estat espanyol prengui el control dels Mossos per sostenir la competència sobre la seguretat pública i denunciar la violència que suposadament han protagonitzat els manifestants, adduint que resta legitimitat i adhesions a l’independentisme; és a dir, evitar la intervenció a l’autonomia i eixamplar la base; o bé preservar els seus propis privilegis orgànics i xutar la pilota endavant, depèn de com t’ho miris. Així és com aquests dies hem presenciat vergonyosament un zel escandalós per denunciar i culpabilitzar els manifestants de la violència viscuda als carrers de Catalunya, sense prendre cap mesura contra la violència policial i els seus responsables.

Dit això, cal que parlem més clar que mai: el quintacolumnisme, ara i aquí, el podem identificar en alguns dirigents destacats de la cúpula d’ERC i del PDECat. Els darrers esdeveniments fan pensar que, junts, fan una mena de pinça neoautonomista contra el president Quim Torra, a qui han deixat a l’estacada, amb la legitimitat penjant de l’exili de Brussel·les. És així com veiem que, després d’una proposta de tornar a exercir l’autodeterminació aquesta legislatura, els seus socis de govern han sortit dient allò tan pujolià de “l’ara no toca”. També resulta irònic que alguns dirigents del partit republicà, després de criminalitzar les protestes i d’intentar convocar contramanifestacions, s’atreveixin a demanar la dimissió de Buch o cridin a mobilitzar-se amb la comunitat educativa en defensa del jovent. I és que, malgrat que s’hagin aliat amb els sectors més conservadors del PDECat per restaurar l’autonomisme, la seva obstinació no és altra que la d’arrabassar-los el poder de la Generalitat; un poder de fireta, però que implica milions d’euros en càrrecs de confiança. Per això, sempre aprofiten la mínima ocasió per deixar en ridícul el president Torra i exigir noves eleccions.

Alhora, la dinàmica de les elits polítiques també neutralitza les bases i l’entorn dels seus propis partits, fent la contradicció interna cada cop més evident. Abandonats a la repressió o desemparats en els espais de lluita, no sabem quant de temps podran aguantar tan sols amb el bàlsam de la retòrica independentista o amb la fe dipositada en el bon guiatge dels seus líders. Com es deuen sentir els militants o votants de Junts per Catalunya que han rebut de valent a les manifestacions, quan el conseller del seu partit afirma que aquestes hòsties han estat ben donades? Què deuen pensar els afiliats al sindicalisme nacional i de classe o aquells que van secundar la vaga general, quan el president del Parlament del seu partit es reuneix amb els sindicats del règim i els representants de l’Ibex 35, ignorant la resta d’agents?

D’aquesta manera, veiem que el distanciament entre els gestors de l’autonomia i el moviment independentista és cada cop més palès, en la mesura que les demandes queden sepultades a un futur incert. No hi ha res pensat per afrontar el present, no hi ha cap resposta preparada. Després no ens estranyem que les energies de tants milers de joves farts de viure en aquest estat d’excepció permanent, es canalitzin de la manera que ho fan: per la manca d’un horitzó polític a l’abast. Alhora, però, veiem que no manquen iniciatives ni voluntat de mobilització, com ja hem dit al principi. Ni tampoc no manquen propostes per articular l’avenç de la lluita per la República Catalana: ho hem vist amb la proposta de programa de mínims proposat pel Consell per la República: autodeterminació, pau i llibertat; o amb la proposta d’impulsar l’Assemblea d’Electes, per donar una resposta política que sobrepassi els límits autonòmics.

Hi ha horitzó, hi ha camí per recórrer i per poder catalitzar tota l’energia desfermada durant aquests dies i orientar-la vers una estratègia de ruptura independentista. Però en aquest camí, com s’ha fet al llarg de la història de les lluites populars, caldrà desactivar el quintacolumnisme; és a dir, el neoautonomisme. I aquesta és una tasca fonamental de l’independentisme organitzat, però també de les bases militants dels partits. Per tant, unitat de l’independentisme, sí, però a quin preu? Al preu de restaurar l’autonomisme, blanquejar el PSOE, riure les gràcies al poder econòmic i fer-li la feina a l’ocupant, de cap de les maneres. No podem permetre que es vulgui tancar el conflicte polític des dels despatxos de Madrid i Barcelona. La unitat estratègica de l’independentisme ha de fonamentar-se, com no podria ser d’altra manera, en un programa de ruptura democràtica que tingui com a objectiu la consecució de la República Catalana Independent.