Calvo Sotelo va ser l’autor de la frase, el gener de 1936, que afirmava que la dreta espanyola preferiria Espanya “antes roja que rota”. Daniel Castelao, el teòric més important del galleguisme, afirmava uns anys més tard en la seva obra clau, Sempre en Galiza, que aquella frase era encertada però que calia donar-li la volta: només una Espanya trencada podria ser roja. En aquell moment Castelao no estava pensant en la independència, sinó més aviat en un Estat federal. Però assegurava que les transformacions que necessitava l’Estat espanyol només es podien fer des de processos sobirans a cadascuna de les nacions: Galícia, Euskadi i Catalunya principalment.

Dècades després, les eleccions del passat 10-N han deixat molt bons resultats per a les forces sobiranistes i independentistes. Bildu ha sumat més vots i diputats, el BNG ha recuperat la presència al Congrés i l’independentisme català també ha augmentat en vots, en diputats i en pluralitat, ja que a banda d’ERC i JxC ha entrat la CUP.

Tots aquests partits, i alguns altres com ara els illencs de MES, van subscriure la declaració de la Llotja de Mar de Barcelona el passat 25 d’octubre, per a unir-se principalment en la defensa de l’autodeterminació, de la llibertat dels presos polítics i exiliats i les polítiques socials i econòmiques que permetin el progrés dels respectius pobles. Arnaldo Otegi va definir així la declaració: “Calia un programa polític per sumar i multiplicar davant el Règim del 78 i és aquest. El que planteja és un model democràtic per a les nostres nacions, i fins i tot per a l’Estat espanyol”.

Aquestes formacions comparteixen una visió sobre l’Estat. Tal com plantejava el BNG en el programa d’aquestes últimes eleccions, l’Estat espanyol “no és reformable, almenys en un sentit democratitzador de reconeixement de nacions, ja que la tendència és ben bé la contrària”. I tot i que el BNG no defensa obertament la independència, sí que té clara la necessària “ruptura amb el règim espanyol i la conquesta de la sobirania nacional de Galícia com a única forma de garantir la llibertat, la democràcia i el benestar per a tot el nostre poble”.

Fins i tot una formació castellanista com Izquierda Castellana comparteix aquesta anàlisi sobre l’Estat. Va ser IzCa qui va definir, abans de les eleccions, que el Govern que sortís de les urnes no podria ser altra cosa que un Govern “de supervivència del règim del 78” i que allò que calia era preguntar-se fins quan duraria.

L’altra cara d’aquesta moneda és l’hegemonia del nacionalisme espanyol que impregna tots els partits d’àmbit estatal i que és el vernís ideològic del Règim monàrquic del 78. El vernís, recordem, normalment sembla invisible i per aquesta raó és més difícil d’assenyalar. Però posem un exemple molt clar: la ràpida emergència d’una força com VOX només s’explica perquè hi havia un camp adobat. Una part d’aquest adob és compartit amb altres societats europees i per això pugen formacions d’extrema dreta. Però a l’Estat espanyol hi ha dues particularitats, entrelligades, que han permès aquest ascens exprés de la ultradreta: la manca de ruptura amb el franquisme, que ha fet que el seu llegat pervisqui especialment en àmbits com el militar, el policial i el judicial; i un nacionalisme espanyol que nega i persegueix la diferència. Ara fa dos anys la Guàrdia Civil era encoratjada amb el crit “A por ellos” i això explica aquesta consideració del poble català com a “enemic interior”. Davant d’això, si algú proposa ser encara més dur contra aquest “enemic” (VOX demanava el triple d’anys de presó que la Fiscalia en el judici contra l’1-O; de la mateixa manera que demana il·legalitzar els partits independentistes) no és d’estranyar que trobi ressò.

Aquí la pregunta que cal continuar-se fent és quin paper jugarà l’esquerra espanyola que ara encapçala Unides Podem. Atrapada en la pura tàctica de disputar els vots al PSOE, va abandonant progressivament qualsevol element rupturista que li pugui complicar les coses en aquest marc de nacionalisme espanyol sociològicament hegemònic. Per exemple, la crítica a la monarquia, a les forces armades i policials o, especialment, la que havia estat la seva bandera no fa tants anys en qüestió de plurinacionalitat: el referèndum a Catalunya.

És evident que, en continuïtat amb el que va assenyalar Castelao, qualsevol futur republicà i d’esquerres a l’Estat espanyol passa per desmuntar el règim del 78 i que el motor d’aquest procés de ruptura són la sobirania i la independència de les nacions sense Estat. L’independentisme català té la feina d’explicar aquesta opció estratègica, arrelar-la i trenar les aliances necessàries, començant pel País Valencià i les Illes.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]