Ara fa unes setmanes vam tenir notícia que s’arxivava la causa que pesava contra set militants independentistes, entre els quals em compto, investigats per “enaltiment del terrorisme” amb relació a un acte d’homenatge a Julià Babia i Privat (1961-1987). L’acte el vam celebrar ara fa dos anys, justament quan se’n complien trenta de la mort d’en Julià en accident de trànsit. L’origen de la causa va ser una investigació d’ofici de la Guàrdia Civil, que va decidir empaperar-nos de forma molt potinera tenint en compte que en Julià no va ser mai denunciat, jutjat o condemnat per res que tingui relació amb el que anomenen “terrorisme”. Precisament aquesta errada d’entrada ha estat el que ha fet impossible que la denúncia prosperés. Això no ha estalviat als meus companys el pas pels jutjats i la resposta a les preguntes sobre Terra Lliure i sobre el significat exacte de les paraules que van pronunciar en l’homenatge.
Es tornaran a complir anys de la mort d’en Julià i coincidint amb això aprofito aquestes ratlles per tornar-lo a homenatjar. Probablement el seu nom no us soni perquè va morir jove i perquè en aquell moment l’independentisme era un moviment petit i precari. A en Julià li deien “el Nen” perquè era molt jove quan va començar a militar. Tenia 15 anys quan va entrar a les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC), les joventuts del PSAN-Provisional. Amb 20 anys va anar a viure a Manresa i va obrir el bar El Globus, un important lloc de trobada de l’incipient independentisme de la comarca del qual en Julià també va prendre part: els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), la Trobada Independentista d’Artés el 1983, el Moviment Independentista del Bages (MIB) que va acabar sent part del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) o la revista Espetec. Com es diu en un dels recordatoris del dia en què va morir, va ser una persona “intel·ligent, discreta, pràctica, imaginativa i amb gran sentit de l’humor”.
Tothom qui el va conèixer en guarda un gran record. Carles Castellanos en parla a les memòries, quan s’hi refereix juntament amb l’Albert Ibàñez el Patufet: “Una intel·ligència excepcional els feia abordar totes les qüestions amb una gran amplitud de mires. Lluny del dogmatisme i dotats d’un gran sentit pràctic, eren capaços de traslladar en forma de militància quotidiana els seus coneixements i les seves idees. Animats per un gran amor al seu poble i a la seva terra, eren capaços de portar a terme accions altament arriscades sense necessitat de fer-ne cap mena d’exhibició gratuïta. El marxisme era per a ells un criteri obert de pensament, un instrument per mit- jà del qual podien comprendre el món i lluitar per transformar-lo”. L’Eva Serra en tenia record especial perquè en els anys de la Transició li havia tocat ser la tutora de la cèl·lula del Baix Llobregat en la qual en Julià va començar la militància. Quan va saber que ens perseguien per l’acte d’homenatge em va escriure un correu amb alguns records: “Aquesta cèl·lula era molt singular, difícil de disciplinar, joves i amb idees pròpies, però ens ho passàvem força bé. Jo sempre inquieta per si eren puntuals i si llegien el material. No sempre em feien cas i sovint escoltaven les anàlisis que pretenien ser serioses ajaguts a terra fent barrila i disposats a petar-se de riure a la més mínima. Com pots veure nosaltres no ens estàvem preparant per cap règim del 78”.
El que remarca l’Eva en aquesta última frase és clau per entendre el valor de la seva generació: havien lluitat contra el franquisme i es disposaven a continuar la lluita a la intempèrie, fora del nou sistema en el qual es van integrar molts d’aquells amb qui havien compartit l’antifranquisme. La generació d’en Julià tot just s’incorporava en aquell moment a la militància política però és igualment remarcable el seu compromís: sabien que la independència no la veurien en el curt termini, sabien que la lluita els comportaria repressió, i tot i així van posar el millor de les seves joventuts al servei d’un ideal.
Valguin aquestes línies com un nou homenatge a en Julià i a les generacions que ens han precedit. Però sobretot com un recordatori del valor de la militància. Sense les persones que van decidir dir-se independentistes quan ningú se’n deia, i endegar una política conseqüent per a fer possible aquesta ruptura, avui la independència no seria més que una abstracció. Som les persones les que fem que les idees puguin fer el salt des del camp de la utopia al terreny dels projectes polítics, i és així com avança la lluita dels pobles per la llibertat i la igualtat.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]