Enmig d’un clima de desorientació en l’independentisme, el judici als presos polítics catalans va sonant com a oportunitat de reprendre la iniciativa, com a revulsiu. En la conferència del president Quim Torra la referència a aquest moment va ser, al meu entendre, el més rellevant. Va anunciar el seu compromís de no acceptar “cap sentència que no sigui la lliure absolució” i que, si fos el cas, com previsiblement serà, “estudiaré quines decisions cal prendre i em posaré a disposició del poble de Catalunya, a través dels seus representants legítims al Parlament”.
Hem de ser conscients, tanmateix, que aquest moment pot allargar-se molt. El judici serà aquesta tardor però la sentència podria trigar anys a arribar. Una situació en la qual els tempos els controla l’Estat no és la més favorable, quan del que es tracta és de poder recuperar la iniciativa que vam tenir fins al referèndum.
Fora d’aquest element, tota la resta d’aspectes del judici ens conviden a utilitzar-lo com una plataforma per avançar cap a la República. Perquè així sigui, cal que el judici tingui una resposta popular, massiva i transformadora. I això no podem esperar que succeeixi espontàniament.
Una enquesta del passat mes de juny, publicada per La Vanguardia, ens indicava que el 77% de la societat catalana està contra la presó preventiva dictada als presos polítics catalans. És un molt bon punt de partida, però no implica que sigui aquest el percentatge de persones disposades a actuar políticament contra aquesta situació i els seus responsables. De fet, moltes d’aquestes persones són, a hores d’ara, votants del triumvirat del 155: el 60% de l’electorat de Cs o el 70% del PSC. Aquesta realitat té dues cares, i si bé ens assenyala les contradiccions del bloc unionista, també ens indica que cal feina per fer-les aflorar.
Per això cal, en primer lloc, un enfocament del treball antirepressiu que lligui allò més visible, és a dir, la presó i l’exili, amb allò menys visible, és a dir, el sistema polític n’és responsable, l’Estat espanyol borbònic i els partits que el sostenen. En els últims mesos s’ha discutit si el treball antirepressiu ens estava apartant del veritable objectiu, l’autodeterminació i la República. No crec que ho hàgim de contraposar: entre les raons per la República, hi ha el rebuig de l’autoritarisme i del nacionalisme d’Estat, així com el somni de viure en un país on els drets civils siguin respectats i promoguts. I, això, ho hem de saber explicar al conjunt de la societat, fonamentalment a aquella part que encara no vol la independència.
També s’ha discutit si posar llaços grocs era entrar en una improductiva guerra de símbols. Tanmateix, quan el llaç groc ha superat les fronteres de la Catalunya estricta, ens ha fet veure que pot ser un símbol molt útil per al combat polític. Ha estat així amb mostres de solidaritat que arriben d’altres indrets de l’Estat espanyol. Però ja feia un temps que, molt més a prop, a la Catalunya Nord, la feina del Comitè de Solidaritat aconseguia tenir una important incidència política: el llaç groc l’han lluït representants de gairebé tot l’espectre polític: des de l’NPA i el Partit Comunista fins a Les Republicains, passant per socialistes i membres d’En Marche.
De sempre, el treball antirepressiu ha d’estar enfocat a generar unes aliances més àmplies que les del propi moviment polític. Ara bé, això implica que les accions destinades a recordar l’existència de presos polítics (llaços, plantades, accions a les portes de les presons) haurien d’anar acompanyades de quelcom que porti aquesta realitat més enllà dels cercles independentistes. Sovint implica picar ferro fred, però aquell 77% ens indica que hi ha camp per córrer.
En segon lloc, cal que aquest treball pugui tenir un abast massiu, sobretot en el moment que comenci el judici. M’imagino, per exemple, un breu butlletí diari que reculli els moments més destacats de les sessions, amb fragments extrets de l’acusació però, sobretot, de les defenses. Imprès descentralitzadament (recuperem els Impressors per la Democràcia!), amb una tirada de centenars de milers, per tal que l’endemà pugui ser distribuït per voluntaris en els transports públics del país.
I per a això cal, finalment i en tercer lloc, que els nostres presos puguin seguir una línia de defensa política i unitària. Ben bé el que descrivia Jordi Cuixart en la carta que va escriure quan es complien 300 dies de segrest, citant el pioner del comunisme alemany Karl Liebknecht: “no sóc aquí per a defensar-me, sinó per a acusar”. Només així quedarà clar que allò que hi ha en joc no són unes trajectòries polítiques individuals o partidistes, sinó els drets fonamentals i, en última instància, el desig de salvaguardar-los en una República Catalana.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]