La setmana passada vaig tenir la sort de ser convidat a xerrar sobre la Transició a Donostia. L’entitat memorialista Goldatu (que significa llaurar, és a dir, remoure) també havia convidat el gran Xosé Manuel Beiras i la periodista Mertxe Aizpurua. Això em va portar a repassar algunes lectures que recordava molt bones, i és així com vaig anar a parar als Cuadernos de Ruedo Ibérico, una publicació feta a l’exili entre 1965 i 1979, que es va caracteritzar per una visió molt crítica i encertada sobre l’evolució del franquisme i de l’oposició democràtica.

L’editorial del número 51-53 (maig-octubre 1976), que no està signada però després n’ha reconegut ser autor Joan Martínez Alier, es titulava “Las rebajas de la oposición politica” i analitzava com els plantejaments de les principals formacions antifranquistes s’havien anat amollant. Se’n posaven alguns exemples, com ara la continuïtat de la monarquia de Joan Carles I, un fet que rebutjava el gruix de l’oposició, començant pel PCE-PSUC i pels socialistes, però que van començar a acceptar als pocs mesos de morir Franco. Aquestes rebaixes continuarien amb alguns esdeveniments que aquell text ja preveia, tals com la dissolució de l’Assemblea de Catalunya per part dels principals partits, un cop aquests van assolir representació a les Corts espanyoles, i que va tenir lloc el novembre de 1977.

El debat més interessant en l’acte de Goldatu va ser quan la moderadora ens va preguntar si es podria haver fet alguna altra cosa, si es podria haver anat més enllà. En definitiva, si la ruptura democràtica hagués tingut prou forces per imposar-se. Beiras va respondre un sí contundent, i va atribuir el pas del rupturisme al reformisme als lideratges de l’antifranquisme, en la línia de la “traïció dels líders” de Xirinacs. Jo vaig voler fer una resposta més matisada, apuntant que al costat d’aquests elements subjectius bé n’hi havia alguns d’objectius, tals com la conjuntura internacional (els EUA frenarien qualsevol evolució cap al socialisme, tal com van fer a Portugal), la por que generaven els militars i l’extrema dreta, o potser una correlació de forces insuficient per tombar els hereus del règim. Però en aquest punt vaig recordar un fragment concret d’aquell editorial de Ruedo Ibérico: “Caldria analitzar, a més, si és veritat que la ‘correlació de forces’ sigui desfavorable a l’esquerra. Per calibrar la veritable força de la classe obrera no és un bon mètode dissuadir-la d’exercir-la en moltes ocasions”.

I això coincideix plenament amb el debat que tenim obert sobre l’actual correlació de forces, en el qual el politòleg Jordi Muñoz ha anat aportant-hi la visió més clara: l’opció republicana representa el 47% de l’electorat i aquesta seria la nostra principal feblesa. En un article recent, concloïa que el desllorigador és créixer i persistir: “La lògica democràtica, quan sigui incontestable i es demostri duradora en el temps, farà esquerdes en l’estratègia de l’Estat i en la indiferència internacional”.

Muñoz sempre ha defensat aquest criteri honestament, i per això va ser dels primers que, a principis de la legislatura anterior, va apuntar la necessitat d’un referèndum. Però al costat del rigor convé que tinguem present també l’aprenentatge dels derrotats de la Transició: que la força que segur que no tenim és aquella que no usem.

En les setmanes posteriors a l’1-O no es va fer servir tota la força acumulada. No es va declarar la República el 10-O, no es van donar consignes mobilitzadores ­—per exemple, els tractors que aquell dia, i altres, van venir a Barcelona, ho feien sense saber ben bé a què venien— i quan finalment es va proclamar el 27-O, novament van faltar consignes per als càrrecs públics i per a la gent que sortia al carrer, no es va emetre cap decret ni es va buscar cap reconeixement internacional.

Accions totes elles segurament insuficients per haver consolidat la República. Però quan tornin moments com aquells, no podem repetir l’error. Un error que ja reconeixen Puigdemont o Torra. Si de debò ens en volem sortir, caldrà provocar una crisi considerable a aquest Estat que ens domina, i això passa per no defugir mai l’agudització de les seves contradiccions a través de tots els recursos que tinguem al nostre abast. Ens queda desenvolupar aquestes estratègies de lluita, més enllà dels eslògans: què volem dir quan parlem de desbordar les institucions, desobeir o crear contrapoder.

Sense oblidar l’objectiu obligatori de sumar més gent al projecte republicà, la pregunta que ens hem de fer no és tant sobre si tenim prou força, sinó en com usem la que tenim.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]