L’ampliació del Prat no és només una qüestió d’infraestructures. És una decisió sobre quin país volem construir i al servei de qui posem la nostra economia.

Des de Maastricht hem aprofundit en un model terciaritzat i dependent del turisme, la construcció, la logística i l’especulació. Ens volen convertir en el balneari d’Europa: un territori per visitar, consumir i invertir-hi, mentre a la gent que hi vivim cada vegada ens costa més accedir a un habitatge o una feina digna.

Del Delta del Llobregat al port de València, de les Illes als Pirineus, la lògica és la mateixa: més infraestructures, més massificació i més territori al servei de l’acumulació.

Les arrels no neixen del ciment!

La transició ecosocial exigeix decidir què ha de créixer i què ha de decréixer: més trens, pagesia, indústria útil, cures i serveis públics; menys vols, especulació i massificació turística.

Defensar la terra és defensar les condicions materials que fan possible la vida del nostre poble. Sobirania també és decidir sobre el territori, els recursos i l’economia.

No a l’ampliació de l’aeroport.
Menys avions, més vida!