Si no hi ha avançaments, el 2027 s’inicia un cicle de tres conteses electorals (municipals, espanyoles i nacionals) que se celebraran en una conjuntura caracteritzada tant per la incapacitat dels governs autonòmic i estatal (i del model econòmic capitalista que propugnen) fet que el mode producció capitalista és incapaç de satisfer les necessitats bàsiques de les classes populars, començant per l’habitatge, com pel fet que l’ocupació econòmica del nostre del país fa impossible gaudir d’uns serveis públics de qualitat, que, com més va, més es degraden irremeiablement. Les vagues de les treballadores i treballadors d’aquests serveis evidencien que només amb la independència, és a dir, amb la sobirania, podem aspirar a uns serveis amb uns mínims de qualitat. Per exemple, la demanda d’inversió del 6% del PIB en educació és impossible d’assolir mentre perduri l’ocupació econòmica i, per tant, qui contribueixi a aquesta ocupació és responsable d’aquesta situació.

Les vagues de les treballadores i treballadors evidencien que només amb la independència podem aspirar a uns serveis amb uns mínims de qualitat

Pel que fa a les eleccions municipals de l’any que ve, cal dir que, d’entrada, que la CUP serà el referent més visible de l’espai d’Unitat Popular, tant pel nombre de candidatures com pel seu abast supralocal. Tanmateix, sota diferents paraigües noms (Crida, Som Poble, Guanyem, Teixim, etc.) i amb el suport o no de militants de la CUP, hi haurà candidatures més o menys locals que representaran també als ajuntaments la Unitat Popular. No es tracta pas d’un fenomen nou, però potser el seu abast sigui una mica més gran que en anteriors conteses municipals. Després de les eleccions caldrà analitzar-ne el potencial i buscar formes de coordinació supralocals. La CUP hi pot jugar un paper rellevant en aquest sentit, però per poder dur a terme a aquesta tasca caldria desplegar i concretar decididament alguns dels acords del Procés Garbí, perquè, sense un procés d’obertura i expansió real, difícilment podrà atreure i cohesionar algunes de les candidatures d’unitat popular que concorreran a les municipals amb fórmules diverses sota altres paraigües, o impulsar-ne de noves.

Quant a les eleccions espanyoles i, en menor grau, les del Parlament, fa mesos que se sent un rum-rum, més mediàtic que no pas real, sobre la formació d’un front d’esquerres que hauria d’aplegar des d’ERC fins a la CUP, passant per l’espai dels anomenats Comuns. Aquesta proposta, impulsada sobretot per un sector d’ERC encapçalat per Gabriel Rufián, pretendria unificar les forces i els espais polítics situats “a l’esquerra del PSOE”, en principi amb l’objectiu d’aturar l’extrema dreta.

Poble Lliure considerem que l’independentisme d’esquerres cometria un error estratègic greu si participés en aquest front. En primer lloc, davant de qualsevol proposta d’agrupament de forces i espais polítics, el primer que cal preguntar-se és el següent: per a fer què? Dels qui proposen aquest Front d’esquerres, se’n desprèn que, d’entrada, aquesta candidatura donaria un suport incondicional, gratuït i acrític al PSOE, tal com, a diferència de la CUP, fan ERC i els Comuns des de fa anys. És a dir, es donaria un suport gratuït al principal agent polític de l’ocupació espanyola i n’esdevindríem una crossa, com ho ha estat històricament l’actual espai dels Comuns (vampiritzat per la mutació d’ICV) i com ho és ERC des de fa uns anys. En aquest magma de Front d’Esquerres al servei del PSOE i, per tant, de l’ocupació espanyola, el nostre espai polític quedaria diluït, sucursalitzat i subordinat als interessos de la presumpta esquerra espanyola, que històricament s’ha oposat a l’alliberament nacional del poble català. No cal dir que en aquest front espanyolista les nostres reivindicacions nacionals quedarien relegades a un segon o tercer pla (a tot estirar hi hauria alguna declaració vaga i retòrica sobre el dret a l’autodeterminació sense conseqüències pràctiques). Un dels efectes més immediats de tot plegat seria l’espanyolització del nostre espai, tal com es pot comprovar analitzant el capteniment de la figura més visible d’aquesta proposta de Front d’Esquerres, Gabriel Rufián, el discurs del qual crea i recrea diàriament el nacionalisme banal espanyol sense que el seu partit hi digui res.

L’independentisme d’esquerres cometria un error estratègic greu si participés en aquest Front d’Esquerres al servei del PSOE i, per tant, de l’ocupació espanyola: el nostre espai polític quedaria diluït, sucursalitzat i subordinat als interessos de la presumpta esquerra espanyola.

En segon lloc, entrar en aquest joc significaria que, per primer cop, la major part de l’independentisme d’esquerres abandonaria el rupturisme per integrar-se en el bloc sucursalista-autonomista.

I en tercer lloc, no ens podem estar de comentar les formes organitzatives sota les quals es presenta aquest Front d’Esquerres espanyolista. Sorgeix de prohoms que actuen sovint al marge de les organitzacions o els espais polítics amb què mantenen un cert vincle. Som davant de notables que es reuneixen i no informen les seves organitzacions o que plantegen debats als mitjans de comunicació abans de fer-ho dins les organitzacions o espais respectius. Es tracta d’una concepció de la política curtterminista en què el col·lectiu queda subordinat al vedetisme i les pulsions narcisistes de certs individus, que en alguns casos (per exemple, el portaveu d’ERC al parlament espanyol) poden arribar a fer exercir un xantatge públic a les seves organitzacions. Precisament, en un context en què el sistema capitalista potencia l’individualisme en tots els àmbits de la vida, cal barrar el pas a aquestes formes aorganitzatives i, en canvi, apostar per l’estructura i per la lleialtat organitzativa davant l’efímer, és a dir, les individualitats amb aspiracions de vedet.

Es tracta d’una concepció de la política curtterminista en què el col·lectiu queda subordinat al vedetisme i les pulsions narcisistes de certs individus.

D’altra banda, hi ha una versió minimalista del Front d’Esquerres amb menys ressò mediàtic, que ha plantejat un agrupament que inclouria bàsicament la CUP i ERC. Aparentment, amb aquesta versió s’evitarien certs perills de la proposta ampliada del Front d’Esquerres (subordinació a l’esquerra espanyola o espanyolització). Ara bé, cal tornar-se a formular la pregunta fonamental: per a fer què? Així, quin sentit tindria una coalició d’ERC i CUP al parlament espanyol amb estratègies tan divergents com les actuals, sobretot respecte al principal agent polític de l’ocupació espanyola, el PSOE?, Pperquè, a diferència d’ERC, la CUP no hli donaria suport incondicional i gratuït. Tampoc no es poden obviar les diferències programàtiques que s’han visualitzat en els darrers mesos en l’actitud diferent d’ERC i la CUP davant la vaga d’ensenyament, una de les més importants de les darreres dècades. Un cas paradigmàtic que retrata el suport tancat al govern enmig de múltiples mobilitzacions, l’incompliment flagrant del pacte d’investidura o crisis sense precedents com la de Rodalies. Aquesta proposta hauria tingut sentit fa deu anys, quan ERC formava part del bloc rupturista, però, mentre aquesta organització no abandoni el bloc sucursalista, en què sembla còmodament instal·lada, i deixi de ser una crossa del PSOE a Espanya i a Catalunya (només cal recordar l’òpera bufa dels pressupostos), no es pot plantejar seriosament una coalició d’aquestes dues forces polítiques.

Per tot plegat, en aquesta conjuntura, és urgent reforçar i refundar, fer foc nou en l’independentisme d’esquerres rupturista: i no pas diluir-lo en un front de renúncies compartides, en un viatge al no-res. Per reforçar aquest espai rupturista cal que l’independentisme d’esquerres es renovi i actualitzi perquè pugui interpel·lar les desenes de milers d’orfes que l’independentisme sucursalista ha anat abandonant. Aquest procés de renovació i actualització no es pot fer en uns mesos i necessitarà uns anys de debat i de lluites nacionals i socials realment compartides. En aquest procés, un altre cop, la CUP hi pot jugar un paper clau, a condició que, en la línia d’alguns dels acords del Procés Garbí, assumeixi una visió àmplia de la Unitat Popular, que vagi més enllà del que poden interpel·lar certes estructures sectorials o estratègiques i estigui disposada a desbordar els seus límits.

És urgent reforçar i refundar, fer foc nou en l’independentisme d’esquerres rupturista: i no pas diluir-lo en un front de renúncies compartides, en un viatge al no-res.

Catalunya, Països Catalans, 11 de juny de 2026