Catalans i catalanes, un any més, la diada de Sant Jordi torna a posar la situació de la llengua en primer pla, i ens recorda la importància de la pervivència del català per a la continuïtat històrica dels Països Catalans; sense llengua no hi ha nació. Enguany, observem amb esperança una aposta renovada per la mobilització i un augment de la consciència lingüística per la situació delicada que patim.

Els estats espanyol i francès i els seus múltiples governs de torn, des de fa segles apliquen una política de minorització; això és, anar reduint els usos de la llengua: mitjans de comunicació, cinema, serveis públics com la sanitat, la justícia o bé l’ensenyament, etc. Segueix, també, en diverses formes i protagonistes, la política d’estigmatització contra el català, atribuint-li una suposada ombra discriminatòria que clarament no s’aplica a l’autèntic supremacisme lingüístic, l’espanyol i el francès.

L’extensió del bilingüisme com a ideologia és l’avantsala de la substitució lingüística: és la normalització d’una relació de poder desigual entre dues llengües amb el resultat de l’arraconament progressiu del català. Condiciona les actituds dels parlants i la reducció, a la pràctica, dels espais d’ús de la llengua minoritzada.

Però un corrent de fons que lliga amb la tradició de resistència del nostre poble contra la imposició comença a emergir en forma de mobilització, especialment aquest Sant Jordi. Les iniciatives com el Correllengua Agermanat (que recorrerà tots el Països Catalans per primera vegada) o Sant Jordi per la Llengua (que amplia convocatòries arreu del Principat) tenen un gran valor perquè projecten un futur d’esperança i la convicció que el manteniment de la transmissió intergeneracional i l’atracció de nous parlants és possible.

Ara és el moment d’aprofitar aquest clima per avançar en la consciència lingüística i en estructures organitzatives estables. Un salt organitzatiu que faci créixer una massa crítica de parlants fidels, que no canviïn de llengua, i que exigeixin a les institucions que actuïn d’acord amb les necessitats del català encara que això suposi enfrontar-se amb la legalitat imposada. Amb un discurs que apel·li al català com a llengua general de relació social, que ofereixi espais d’immersió lingüística més enllà de l’escola i que actuï colze a colze amb el sindicalisme per reconèixer als centres de treball que els drets lingüístics també són drets laborals.

Ara és l’hora d’avançar i de fer créixer el moviment per la llengua. Per Sant Jordi, tothom al carrer!