1. ON SOM?
Amb aquest article comencem un seguit de consideracions sobre la nostra situació social i política partint d’aquesta doble necessitat de ‘pensar i fer’ alhora. En tots dos àmbits estem ficats en una certa paràlisi: a massa gent els fa mandra el pensament; i -no cal dir-ho- encara més, l’acció. Malgrat els avanços d’organitzacions dinamitzadores com l’ANC la pressió per a la indolència és el verí que ens ha inculcat la repressió i són encara massa nombrosos els individus que s’hi han deixat portar perquè la queixa inútil és la vàlvula d’escapament de la impotència. I la repressió continuada és el motor del poder per a anul·lar la voluntat popular.
El món (i el nostre entorn més pròxim) ha canviat d’una manera molt accelerada i així ens hem trobat, gairebé sense adonar-nos-en, dins un entorn social i polític que, en els aspectes fonamentals, no ha fet altra cosa que empitjorar: la precarietat s’ha anat estenent com una taca d’oli, amb problemes endèmics que el sistema de dominació actual no pot ni vol abordar: una economia degradada, enfonsada en el turisme i en la recerca d’àrees de baixos salaris també en els grans serveis, com la Salut, l’abandó intolerable en la gestió dels trens o de les catàstrofes criminals com la Dana, o en el recurs general a la mà d’obra precària, amb el dret a l’habitatge trepitjat i anul·lat, amb una política ambiental reduïda a accions simbòliques i inoperants; amb el desastre climàtic trucant a les nostres portes i la situació de la nostra llengua desprotegida davant la pressió constant d’uns Estats que treballen per al seu ofec, amb la col·laboració entusiasta dels governs autonòmics com a aliats servils …
Tot això no pot continuar; no ho hem de deixar continuar perquè ens hi juguem la nostra existència col·lectiva com a Nació i, d’una manera general, la continuïtat d’un món que sigui racionalment habitable. Cal una reacció generalitzada i per a això (contra les amenaces que ens volen destruir) haurem d’enfortir el nostre pensament i la nostra acció damunt una convicció ferma de quins són els nostres drets. Això és el que volem fer des d’aquesta tribuna que ens ha obert aquesta plataforma nacional-popular participativa que és Llibertat.cat.
2. MIG SEGLE D’INVOLUCIÓ ECONÒMICA, SOCIAL, IDEOLÒGICA I POLÍTICA
La situació de la societat actual, on la precarietat va creixent de manera accelerada arreu del món i les formes polítiques es van acostant al despotisme de les oligarquies, no és una casualitat ni tampoc una evolució inexplicable. No la podem tractar com una mena de fatalitat perquè és el resultat d’una crisi intensa del sistema capitalista. La recerca desenfrenada del benefici individual i l’acumulació de la riquesa en mans d’unes minories i unes grans companyies supraestatals han estat portant el món a la situació actual on van desapareixent les pràctiques polítiques democràtiques perquè només amb l’enduriment del poder i l’aplicació constant de la repressió i l’amenaça, els grans Estats poden mantenir la seva dominació.
La decadència del món capitalista té relació amb les formes d’opressió que acompanyen aquest sistema econòmic i amb el seu procés accelerat d’internacionalització de caràcter imperialista ha portat no sols a un augment de les formes d’opressió i de desigualtat sinó a una crisi de les bases del sistema que per tal de mantenir-se es va fent incompatible amb la democràcia.
Després de la Segona Guerra Interimperialista (1939-1945) on les grans potències s’enfrontaven pel repartiment del món) el sistema econòmic occidental va passar per experiències fugaces d’Estat del Benestar en algunes zones, pel fet que l’existència de països socialistes frenava les seves ambicions. Però un cop entra en crisi el món anomenat socialista, els líders del capitalisme occidental (Thatcher i Reagan principalment) emprenen una fase de desregulació econòmica desprotegint els drets econòmics i socials de les classes populars de manera que les diferències socials es van accentuant. Tot seguit, té lloc el desencadenament de fenòmens de deslocalització d’empreses que traslladen la producció a països més desregulats i amb sous molt més baixos, un fet que va llançar a l’atur masses importants de treballadors a l’Occident capitalista. Aquests fets envalenteixen els líders del sistema que entren cap a la fi del segle en una dinàmica d’extensió mundial del poder acompanyada d’operacions creixents d’imperialisme i de neocolonialisme arreu del món. El moviment antiglobalització (altermundista) que es va oposar a aquesta onada de depredació, és combatut amb una forta repressió exemplificada per l’ofegament sagnant de la mobilització de Gènova l’any 2001.
Malgrat tot, les revoltes socials i polítiques de la segona meitat del segle XX i inici del segle XXI han deixat una marca crítica arreu del món amb lluites significatives durant dècades com les revoltes rupturistes de Cuba, la Xina, Algèria, el Maig del 68, la Primavera de Praga, el Vietnam, l’alçament Maia de Chiapas, les llargues revoltes a Irlanda del Nord i al Kurdistan, les armilles grogues (o jupetins grocs) arreu de l’Estat Francès, les lluites i mobilitzacions amazigues del Rif, l’Azawad (terra tuareg) i el Sus (regió d’Agadir); i les de Còrsega, el Maig del 68, la revolta de Praga, la Revolució portuguesa, les llargues lluites d’Irlanda del Nord, sense oblidar les llargues mobilitzacions del Quebec, d’Escòcia i les del País Basc i del nostre país (els Països Catalans) … Arreu del món les revoltes no s’han aturat i allò que cal remarcar és que l’emergència dels nous pols econòmics mundials, com és el cas de la Xina, han desestabilitzat l’imperialisme unipolar dels Estats Units d’Amèrica, un fet que ha accelerat aquest procés d’involució que comentem.
El fet més significatiu per a entendre el present és, doncs, que el capitalisme encapçalat pels grans Estats no troba fre i va prescindint de les concessions democràtiques del passat tot imposant la seva llei per la simple aplicació de la força arreu del món. La democràcia participativa és anul·lada, sense una veritable llibertat d’opinió ni garanties socials sòlides, tot imposant els criteris estatals i ofegant la vida i la llengua dels pobles i les nacions per tota la Terra.
És un error, doncs, pensar i difondre que ‘el mal’ ve només de ‘la dreta’ en abstracte, com explicarem, perquè el poder actua, damunt els pobles sotmesos, com un sol bloc opressor. En pocs anys hem entrat en l’era del despotisme. I els milers de pobles i nacions afectats haurem de reaccionar amb la màxima claredat i determinació com es va fer en l’època de l’abolició de les monarquies absolutes.
3. HISTÒRIA I POTENCIALITAT DE LA LLUITA NACIONAL-POPULAR
La lluita d’alliberament nacional que ha transformat una part important del món al llarg dels darrers decennis (tot donant lloc a un nombre considerable d’Estats independents o a moviments d’alliberament nacional persistents) no és una expressió accidental espontània sinó que és el reflex de la revolta antiimperialista que tots els pobles i nacions de la Terra han d’emprendre un cop han afermat la seva personalitat col·lectiva. L’existència dels pobles i nacions i de l’opressió colonial i imperialista és tan antiga com la humanitat. La forma d’explotació coneguda com a esclavatge, per exemple, considerada el primer estadi de ls lluita de classes ja és un resultat flagrant d’una agressió imperialista on el botí consistia en el segrest de les persones robades a un altre poble com a mà d’obra sotmesa per mitjà de la violència.
La historiografia usual ha volgut presentar la contradicció nacional com lligada forçosament als interessos de la classe burgesa. És ver que un esclat important de la consciència nacional ha anat lligada, en un determinat moment, a la revolució democràtica contra la monarquia tot desplaçant del poder l’antiga aristocràcia. Però les revoltes d’alliberament nacional són més antigues i generals en tant que són reaccions a formes de dominació col·lectives dels poders de tot ordre (Imperis o grans Estats amb formes de coacció i de repressió importants i amb ambicions imperialistes). Les lluites d’allibertament nacional recorren, doncs, diversos estadis històricsd’acord amb l’evolució de les formes d’opressió nacional.
L’experiència de la lluita nacional i per la Independència al nostre país ha anat acompanyada, sobretot des dels anys 60 del segle XX, de l’expressió de tot un renaixement democràtic que podria ser qualificat de ‘Segona Renaixença’ (prenent com a referència la primera la Renaixença del segle XIX), un nou impuls social, cultural, i ideològic: noves organitzacions obreres, d’estudiants i ciutadanes; esclat literari i de la cançó, pressió per l’ús social de la llengua, efervescència intel·lectual, Congrés de Cultura Catalana etc.; esclat del feminisme i l’ecologisme etc. Una efervescència que s’ha estès arreu dels Països Catalans i que ha anat sacsejant aspectes molt diversos de la nostra societat nacional enfront de l’Estat espanyol franquista (des de la defensa d’un marc democràtic, a un enfortiment de la consciència nacional i política arreu de la nació, vers una societat alliberada de tota forma d’opressió).
L’amplària d’aquesta revitalització de la nació catalana posava en perill l’articulació colonialista del poder de l’Estat espanyol damunt el poble català i els sectors dominants van reactivar les seves oligarquies (administratives, polítiques, judicials, policíaques i militars) de tal manera que van preparar una ‘Transició’ que no posés en qüestió la dominació dels sectors benficiats del franquisme. Calia impedir, per mitjà de tots els recursos, l’alliberament de la Nació Catalana (els Països Catalans) i aquest ha estat un dels objectius primordials del conjunt de les forces vives espanyoles, que van portar a una col·laboració espanyolista entre la part més perspicaç del franquisme i un sector de l’anomenat antifranquisme (sobretot situat aparentment a l’esquerra: PSOE, PCE etc. però profundament espanyolista). La situació actual és el resultat d’aquella falsa transició que va permetre la pervivència i els priviegis de les grans empreses i oligarquies.
L’anomenada Transició ha estat el mitjà que han utilitzat aquests sectors reaccionaris, obrint un procés que va comportar dosis extremes de repressió. Contra aquesta ofensiva les classes populars de la nostra nació han protagonitzat lluites en els més diversos àmbits socials de manera que en conjunt la lluita nacional-popular ha constituït un pol aglutinador en la perspectiva de superar les limitacions del marc polític espanyol i també de l’Estat francès. Aquest objectiu de llibertat i d’igualtat basada en el respecte a la personalitat de la nostra nació és ara també la perspectiva que pot posar fi a les limitacions dels marcs polítics que patim. És la lluita d’alliberament nacional-popular el pol que ha de fer possible articular adequadament un moviment arrelat al territori, mogut per l’objectiu d’assolir la República catalana democràtica, laica i igualitària que necessitem.
4. EL JOC INSTITUCIONAL
Amb l’objectiu d’avançar en el coneixement de la situació política actual és important descriure els aspectes principals del marc polític institucional que ens ha tocat viure perquè té qüestions fonamentals que cal mostrar a la llum. Perquè el poder real (les grans fortunes i les oligarquies dels estaments polítics, militars, religiosos etc.) juga a fer veure que la justícia, els drets i les llibertats depenen únicament de l’àmbit parlamentari: de si les majories són «de dreta» o «d’esquerra» deixant de banda els mecanismes que regeixen el poder real i que manen, per tant, en la nostra vida quotidiana.
En l’àmbit institucional la rivalitat esquerra-dreta es redueix (en el nostre cas i, d’una manera general, també arreu) a una mena de joc. El contrast entre els partits i moviments de dreta i els que s’autoidentifiquen com d’esquerra té fonamentalment un origen parlamentari i institucional. I malgrat que existeixin organitzacions de lluita social que es reclamen de l’esquerra (sindicalisme, ecologisme, feminisme etc.) el referent institucional, en conjunt, es redueix a la rivalitat electoralista dels diferents grups parlamentaris. La política es limita a la propaganda i al control cada dia més estret dels mitjans de comunicació que defensen l’entorn polític i social existent com el més bo possible i apliquen fórmules de la publicitat per a defensar l’statu quo general i els privilegis dels estaments dirigents.
Dins aquest context, el recurs a una ‘amenaça de la dreta’ per a mantenir-se en el poder institucional, un fals govern d’esquerra, s’ha d’entendre com una mena de subterfugi de tipus propagandístic sense conseqüències sensibles en l’exercici real del poder: la política econòmica, l’acció cultural, els serveis socials, la defensa de l’ús social de la nostra llengua etc. continuen (dins el marc de la monarquia espanyola i la jacobina i elitista república francesa; i tant a ‘la dreta’ com a l’esquerra’) en una dinàmica distant dels interessos del nostre poble.
La política real favorable a les classes populars catalanes és la que està arrelada en les mobilitzacions i en la crítica constant, de manera que les correlacions de força es poden modificar sobre unes bases sòlides. I la força parlamentària que aquesta pràctica permet aconseguir serà, en tot cas, el reflex del grau d’organització, de lluita i de consciència. La lliçó que hem de treure d’aquestes consideracions és que cal mantenir una actitud crítica envers les pràctiques institucionals; i, reforçar l’organització popular arrelada en el territori. És amb aquest fonament que la lluita institucional pot prendre profunditat i tenir eficàcia. Caldran unes altres formes d’organització democràtiques i transparents, llistes electorals obertes, facilitar consultes populars sobre qüestions importants etc. de manera que el ‘xantatge dels líders’ sobre els membres del partit en qüestió serà molt més difícil.
Aquesta lliçó és fonamental perquè ningú no és pot considerar fora del perill de la degeneració institucional que presenta el sistema capitalista arreu del món perquè és el resultat de la pràctica política basada en el control de les direccions dels partits convertits en empreses de contractació i propaganda. I és per això que la República catalana independent s’ha de prevenir contra aquest perill si vol arribar a la independència tot mantenint la possibilitat de construir i preservar la república catalana plenament democràtica, participativa, laica i igualitària que necessitem.
5. DESPOTISME I BEL·LICISME
La dinàmica actual del poder del qual hem descrit aspectes de l’evolució, es presenta a casa nostra (dins l’àmbit de la Nació Catalana, els Països Catalans) sota la forma d’una ideologia colonialista amb l’expressió pràctica dels mecanismes propis de l’ocupació. És a dir, que el despotisme que es va generalitzant en la majotia dels Macro-Estats del món i llur àrea d’influència pren, en el nostre cas i en el moment actual, la forma d’una ocupació, cosa que vol dir que com a poble no podem expressar sense interferències les nostres idees, parlar la nostra llengua, disposar dels recursos del nostre treball i, en conseqüència, no podem preveure ni planificar el nostre futur col·lectiu, una limitació que tenint en compte la crisi econòmica, ecològica i imperialista-bèl·lica que amenaça el conjunt de la Terra ens posa en una situació que ha esdevingut intolerable i que cal superar obligadament i de manera sistemàtica.
No es tracta, doncs, d’un problema que es pugui reduir a l’àmbit polític i ideològic: es tracta d’una opressió global que constreny la vida quotidiana de milions de persones del nostre poble i de la majoria de pobles i nacions del món. El sistema capitalista, avui dominant, per tal de continuar la seva persecució del benefici econòmic incessant ja no pot mantenir les característiques de la gestió democràtica de la societat i s’està enfonsant en el despotisme. Aquestes pulsions destructives (que també s’expressen per mitjà de la indiferència i impotència per a aturar la greu crisi climàtica mundial del moment present) no són espontànies sinó que són el resultat de la intransigència de la dinàmica capitalista que es mou en la recerca del benefici individual i l’enriquiment de les grans empreses i les grans fortunes.
El règim despòtic i colonialista que patim té una explicació imperialista, d’exacció en benefici de l’ocupant, però té una finalitat clara que (tot i no ser explicitada obertament) només es pot expressar amb precisió per mitjà de la denominació de Genocidi. El Genocidi és la destrucció sistemàtica d’un col·lectiu humà (d’una nació, principalment) fins a fer-la desparèixer com a comunitat en els seus trets propis: llengua, cultura, història, modes de vida i d’expressió … de manera que els seus individus siguin o bé liquidats físicament (Genocidi físíc d’extermini) o bé anorreats com a realitat nacional (Genocidi nacional d’anul·lació).
Genocidi físic com el del poble armeni pel poder turc, el dels jueus i altres minories pels nazis, dels palestins de Gaza pel poder de l’estat d’Israel, o dels sudanesos per la població àrab … I genocidi nacional com el paracticat pels Estats espanyol i francès contra el nostre poble. El genocidi, sigui del signe que sigui, té una base ideològica clara en la deshumanització del poble ocupat, un prejudici profundament arrelat que facilita l’abús, la destrucció de la societat ocupada, l’exacció econòmica i fins i tot la guerra. El bel·licisme té una doble connexió a remarcar: d’una banda, el despotisme d’estat en l’actuació quotidiana; i, d’altra banda, el fanatisme (de base religiosa o vinculada a un supremacisme de raça o a la sacralització del poder estatal). El bel·licisme exhibit en l’enfrontament entre el poder israelià i Hamàs s’explica en bona part pel fanatisme de base religiosa que justifica la violència extrema contra l’adversari ‘infidel’, que ha pres formes de crueltat inhumana i que s’ha estès fins a prendre la forma de genocidi damunt el poble palestí.
Els macro-estats imperialistes es veuen empesos a la depredació universal. La combinació de la ideologia capitalista i el fanatisme religiós són el brou de cultiu del recurs a la guerra i a la violència extrema.
Una cursa enfollida cap al precipici, per a una gran majoria de la població. Una tendència que caldrà aturar.
6. ORGANITZAR LA COMBATIVITAT CAP A LA RUPTURA DE LA INDEPENDÈNCIA
Aquest és el penúltim dels 7 articles on m’he esforçat a resumir alguns dels elements de la realitat política que hem anat constatant. I avui ens toca remarcar el que és una evidència: que no n’hi ha prou exposant un model ideal de país. Aquest model ha de sortir de la pràctica política quotidiana, és a dir, de la mobilització i també de la força del pensament.
Hem dit que la nostra lluita d’alliberament nacional-popular si es vol preparar per a guanyar s’ha de construir des de la base, arrelant arreu del territori i per mitjà d’una pràctica política que contribueixi a augmentar la capacitat de mobilització i ajudi a acréixer la capacitat de reflexió de caire republicà i rupturista. Cal desenvolupar, doncs, alhora, una ferma estructura capil·lar arreu del territori, com ha fet l’independentisme i el republicanisme al llarg dels anys, creant Casals i Ateneus, tot desenvolupant una ideologia alliberadora que ens empenyi col·lectivament a la defensa radical i intransigent dels nostres drets.
Dins la societat capitalista i estatalista que patim, basada en la propaganda i la repressió constants, cal que com a poble enfortim la nostra capacitat de mobilització i de lluita en diferents vessants:
– La crítica a les propostes enganyoses de l’enemic posant en evidència les polítiques reals.
– La denúncia de les diferents operacions d’intoxicació contra la nostra lluita.
– I, molt especialment, posant la llengua catalana al centre de la nostra resistència i tot rebatent les mentides i falsedats dels estaments dominants al nostre país que defensen els interessos dels Estats espanyol i francès. Aquests sectors reaccionaris són els responsables del sistema econòmmic basat en la depredació de la societat i el territori, que estén cada dia més la precarietat promovent una economia de feines mal pagades i desprotegides que serveixen només per a l’enriquiment d’unes minories especuladores. La Independència ens ha de servir per a enfortir una economia que serveixi per a posar fi a la precarietat i a la depredació econòmica i social tot construint una societat lliure, justa i pròspera, per la qual sempre hem treballat les classes populars al nostre país.
Això vol dir intervenir d’una manera constant i persistent en els àmbits següents:
– Contrarestant la pràctica repressiva i la ideologia en què es fonamenta, presents en totes les àrees de la repressió (des dels cossos policíacs i el conjunt d’aparells armats, judicials, administratius, polítics, mediàtics etc.).
– Combatent la persecució judicial, política etc. que treballa per a marginar l’independentisme i la nació catalana.
– Denunciant les maniobres i propagandes de desnacionalització i de desmobilització orquestrades pels estats opressors.
La fi del règim monàrquic espanyol corrupte i d’arrel franquista és una perspectiva no sols desitjable sinó també possible perquè la corrupció interna de tots els seus estaments ja està podrint els seus fonaments mateixos. Per a això caldrà multiplicar els instruments populars i republicans de l’independentisme mitjançant una important diversificació de mitjans de mobilització, d’informació, de comunicació i de propaganda.
És, a l’hora d’organitzar la nostra lluita, quan hem de donar una importància fonamental al fet de pensar i actuar. I fer-ho col·lectivament. El pensament col·lectiu protegeix de les derives desmobilitzadores i de les posicions personals abandonistes i converteix la lluita popular en irreductible. Planificar l’acció i l’organització és fonamental a l’hora de crear la xarxa territorial i sectorial amb una ferma consciència nacional, social i republicana que el nostre moviment per la Independència necessita.
7. ELS REPTES DE LES NACIONS I ELS POBLES DEMOCRÀTICS
La situació que hem descrit en els articles precedents mostra l’existència generalitzada d’una situació de confrontació. A part del grapat de macro-estats que dominen actualment el món és important remarcar algunes dades claus que poden ajudar al nostre alliberament col·lectiu. Al conjunt del món, la lingüística ha constatat l’existència de més de 5000 llengües, una xifra que contrasta amb el nombre exigu d’estats (prop de 200), una contradicció que, si coneixem els estralls que han produït les formes d’imperialisme i neo-imperialisme existents, mostra l’existència de nombrosos casos d’opressió nacional i lingüística unes formes d’ofec que van portant a l’extinció accelerada de més i més llengües, un fet que contradiu la proclamació enganyosa d’una diversitat demagògica tan vanament exalçada per les propagandes buides dels estats.
Cal saber també que aquestes formes d’opressió en l’àmbit de la llengua i la cultura van acompanyades de formes de colonialisme i de repressió accentuades pel fet que són sostingudes per ideologies de contingut supremacista. L’alliberament nacional que ha tingut lloc sobretot després de la segona gran guerra mundial interimperialista (1939-1945) ha estat combatut per mitjà de la continuació de formes de neocolonialisme, de repressió i de guerres escampades arreu del món.
Després de cada confrontació internacional de caràcter imperialista focalitzada en una àrea determinada, hem pogut observar que el dret d’autodeterminació no s’aplica perquè predomina l’interès capitalista i imperialista. Hem pogut veure, al llarg d’aquests articles que hem publicat fins ara, com l’opressió de caràcter nacional (que posa en evidència el procés accelerat de destrucció de la diversitat lingüística i cultural per mitjà de diferents formes de genocidi), va acompanyada de tot un ventall d’efectes de marginació social i política que mantenen milions de persones arreu del món en una situació de forta submissió, condemnades a enfonsar-se en la misèria, la marginació i el menyspreu, una situació que porta a abandonar el propi país arruïnat sovint amb risc de la pròpia vida.
El capitalisme no s’acabarà per extinció natural. Tindrà conflictes interns importants que podran portar a petits esclats de retorn als principis democràtics que el van acompanyar en la seva aparició dins els sistemes polítics de l’Antic Règim. Però el fet és que avui està entrant en una crisi que només es podrà superar amb la seva desaparició en tant que norma forçosa de comportament social. És per això que les independències de la majoria de nacions democràtiques del món poden contribuir poderosament a crear un marc geopolític que substitueixi la dissolució d’aquest marc polític, social i cultural tan abjecte i perillós.
Els sectors capitalistes més poderosos tendiran a generalitzar el despotisme i els conflictes que el seu reaccionarisme anirà generant. Però es trobaran amb l’oposició sistemàtica de més i més pobles i nacions democràtics que defensaran la seva llibertat i el dret a decidir sobre el seu present i el seu futur. Perquè ara ens trobem davant el repte d’una lluita universal per la supervivència.
-Per l’alliberament de les nacions i els pobles democràtics de la Terra.
-Per la independència de la Nació Catalana. Cap a la República confederada dels Països Catalans, lliure, democràtica, laica i igualitària.
ORGANITZA’T I LLUITA.
[Recull de 7 articles al voltant del Quadern de La Veu Els reptes de les nacions i els pobles democràtics davant el despotisme del segle XXI, publicats originalment a Llibertat.cat entre el 20/10/2025 i el 29/11/2025]