Un any més, la diada de Sant Jordi torna a posar la situació de la llengua en primer pla, i ens recorda la importància de la pervivència del català per a la continuïtat històrica dels Països Catalans; sense llengua no hi ha nació.

Les ombres de la situació actual són conegudes. Els estats espanyol i francès i els seus múltiples governs de torn, des de fa segles apliquen una política de minorització; això és, anar reduint els usos de la llengua: mitjans de comunicació, cinema, serveis públics com la sanitat, la justícia o bé l’ensenyament, etc. Estem comprovant, també, els efectes en diferit dels discursos d’estigmatització contra el català duts a terme per part, especialment, de formacions polítiques de l’espanyolisme més agressiu, ara ja amortitzades i pràcticament desaparegudes.

En tots els processos de substitució lingüística en què, de manera gens atzarosa, una llengua deixa de parlar-se per parlar-ne una altra que ha conviscut al mateix espai durant un temps determinat, es repeteixen una sèrie de patrons, que són els següents:
– Hi ha una situació de bilingüisme on hi ha una llengua que preval sobre l’altra.
– Sovint hi ha un estat de tendència uninacional i unilingüística, en el cas dels Països Catalans aquests estats són imperialistes i afavoreixen l’ús d’una de les llengües i minoritza la resta.
– Els parlants, en general, han estat influïts fins al punt de no ser conscients de la mort de la llengua i de la importància de la tria d’una o altra llengua en les relacions socials. Normalitzen la situació i la interioritzen inconscientment.

Ara bé, deixar-nos endur pel fatalisme només ens porta a la paràlisi i a ignorar les múltiples llums que la tossuderia de gran part del país projecta sobre el futur de la llengua. Les consultes fetes pels governs espanyolistes al País Valencià i les Illes amb la intenció d’arraconar del tot la llengua a l’escola, han fracassat estrepitosament; Andorra ha començat a desplegar una política lingüística per a fer efectiva l’oficialitat única; i a tot arreu hi ha un repunt de la consciència lingüística i de la mobilització popular, ja sigui amb el Correllengua o amb les manifestacions que es duran a terme avui, diada de Sant Jordi, a Barcelona i Girona. L’esperança hi és i això ens ha de permetre creure que el manteniment de la transmissió intergeneracional i l’atracció de nous parlants és possible.

És per això que cal elevar la consciència lingüística individual i col·lectiva i això ha de passar per un canvi d’hàbits:
– Normalitzar el català a la primera conversa amb un desconegut, encara que parli una llengua que coneixem.
– Exigir a les institucions la garantia dels nostres drets com a catalanoparlants, encara que això impliqui contraposar legalitats. Les institucions públiques han de garantir que la llengua del país sigui coneguda per tothom.
– En contextos multilingües, el català ha de ser preservat, treballant perquè sigui la llengua general de relació social, com és de justícia i com correspon a les mesures universals per al manteniment de la diversitat lingüística.

El compromís amb el futur de la llengua és únic. El de les persones que tenim el català com a llengua familiar, de les que l’hem adoptat com a llengua d’ús habitual, de les que encara no el parlem però tenim ganes de fer-ho i de les que venim de països on també patim pel futur de la llengua pròpia.

Fem Foc Nou per la Independència!

Grup de defensa de la llengua de Poble Lliure.
Països Catalans, 23 d’abril de 2025