Des del dimecres 30 d’octubre hem seguit colpits les notícies sobre els efectes devastadors de la DANA al País Valencià. Més de dues-centes víctimes mortals i centenars de persones desaparegudes.

Les DANA o gotes fredes són fenòmens extrems, que s’esdevenen de forma natural a l’oest de la Mediterrània, tant al País Valencià i a les Illes Balears com, en un grau més baix, a Catalunya. Segons l’opinió unànime de científics, però, la freqüència i la intensitat d’aquests fenòmens s’incrementa a causa del canvi climàtic. Ho sabem de fa temps i no s’actua amb prou celeritat. És, a més, una tendència que anirà a més si no es reverteixen d’arrel i amb urgència les polítiques de creixement econòmic perpetu, cal implementar urgentment polítiques de mitigació i adaptació. El negacionisme climàtic té les cames molt curtes i la realitat és tossuda.

Ara bé, si l’emergència al País Valencià té com a origen el temporal, la gravetat de la situació es veu multiplicada per la confluència de factors de caràcter polític. D’una banda, el País Valencià pateix un infrafinançament i un espoli històrics del centralisme de l’Estat espanyol, que només té paral·lelismes a les Illes Balears i a Catalunya. Que les capitals valencianes estiguin connectades amb Madrid per trens d’alta velocitat, però no entre elles (o amb Catalunya, tot i les relacions econòmiques que ens han unit històricament), és un exemple paradigmàtic del tractament colonial a què l’Estat espanyol sotmet el País Valencià.

D’altra banda, i en bona mesura també a causa d’aquest tractament colonial, l’economia del País Valencià (on, no fa massa dècades, el sector primari jugava un paper molt més important) ha evolucionat ràpidament cap al binomi turisme-construcció, un model empobridor i depredador del territori, que no té escrúpols ni fa cap mena de consideració de caràcter mediambiental o de benestar laboral, sinó més aviat al contrari: intenta escapar de qualsevol mena de regulació per tal de maximitzar els beneficis privats.

El Govern autonòmic valencià del PP (amb suport de VOX) és el paradigma de tots aquests factors polítics. Carlos Mazón i el seu Govern han demostrat el seu negacionisme climàtic ignorant les alarmes dels científics, que van avisar amb dies d’antelació de la DANA. Prèviament, el Govern havia eliminat la Unitat d’Emergències en la seva croada contra el sector públic. I quan ja hi havia imatges de barrancades desbordades a l’interior dels pobles de les comarques de València, amb pluges de més de 600 l/m², Mazón enviava missatges «tranquil·litzadors» a la població per tal que la gent continués al seu lloc de treball.

Malauradament, podem fer una llista d’incompetències i de negligències gravíssimes durant i després de la DANA: el tractament inhumà de les famílies, la negació a acceptar solidaritat especialitzada en rescats i catàstrofes, la preferència de la solidaritat en funció de quin era l’origen, l’ocultació de les raons estructurals dels desastres naturals, la preferència pels interessos dels capitals i de les grans empreses a l’hora de planificar l’ajuda, l’ocultació intencionada de les xifres de víctimes, l’intent de controlar la solidaritat i el poder popular del voluntariat compromès i crític…

A més, la visita al poble de Paiporta que feren Mazón, Sánchez i el Borbó va frenar i alentir les més que necessàries tasques d’atencions i neteja que tots els municipis afectats han estat duent a terme de manera autoorganitzada i amb solidaritat veïnal, popular i ciutadana des dels primers dies, després de constatar amb incredulitat, impotència i ràbia que els governs autonòmic i estatal no els enviaven les ajudes necessàries per a salvar vides, atendre afectats (tant físicament com psicològicament), endreçar cases i carrers, retornar l’electricitat als municipis…

La picabaralla dels dos grans partits del règim monàrquic del 78 ha estat una vergonya: la responsabilitat política i penal de les terribles dimensions de la tragèdia recau en Carlos Mazón i el seu govern, i les responsabilitats dels retards de l’ajuda a les persones necessitades resta repartida entre Carlos Mazón i Pedro Sánchez, entre el PP i el PSOE, en una democràcia de baixa qualitat (bé ho sabem els catalans) coronada per la figura del Rei com a Cap d’Estat i com a cap militar a proposta del dictador; un rei, a més a més, que ara porta el nom de Felip en honor a Felip V… Qui sempre surt perjudicat és el poble i avui mateix, en aquest 2024, qui paga el desastre és el poble valencià. I ho paga amb centenars de víctimes innocents, amb milers i milers de vides colpejades i afectades, amb comarques senceres arrasades, amb la pèrdua de tota mena de béns materials per al benestar o per al sosteniment econòmic comú.

Per acabar, continuem fent una crida a mostrar tot el nostre escalf i tota la nostra solidaritat aquestes setmanes i de manera sostinguda en el futur fins que sigui necessari, amb material, amb brigades de treball, amb recaptació de diners… El poble valencià ha de poder organitzar-se i autodeterminar-se de la manera que vulgui. Tots som el País Valencià. Parafrasejant el seu himne, el que cal és «ofegar noves glòries a Espanya».

Sols el poble salva el poble! Solidaritat i justícia!

Ni Mazón ni Sánchez ni Borbó!

Visca el Poble! Visca el País Valencià!

7 de novembre del 2024.