L’agricultura, el transport, la indústria, el comerç… pràcticament tots els sectors econòmics estan afectats per una crisi energètica sense precedents. La guerra d’Ucraïna ha accelerat una tendència que ja venia d’abans. Els assessors de comunicació del President Sánchez li fan repetir que la culpa és de Putin però cal tenir memòria de peix per no recordar que el preu de l’electricitat ja fa mesos que s’havia disparat i que el dels carburants també havia anat pujant. La guerra ha provocat tensions en el mercat del gas i això ha accentuat la inflació. Però el que hi ha de fons és un fenomen estructural: el progressiu esgotament dels combustibles fòssils.

El posicionament de la UE contra Putin ha estat sever però calculat, probablement també per la gran dependència de molts països (especialment Alemanya i l’Europa de l’Est) del gas rus. S’ha vigilat de no escalar cap a una guerra mundial però sí que s’ha obert la porta a un canvi històric com és l’enviament d’armes a un país en conflicte. Tot i que aquesta qüestió també connecta amb un corrent anterior. En el discurs de l’estat de la Unió el 2016, Jean Claude Juncker ja va apuntar la necessitat d’incrementar la despesa militar dels estats membres. Així ho han anat fent i, en el cas de l’Estat espanyol, els darrers pressupostos suposaven una inversió record en aquest àmbit, tot i el govern “més progressista de la història”. Fa uns dies, Pedro Sánchez ja es va comprometre, tal com li demana la UE, a un nou increment del 20% en els dos propers anys. L’enviament d’armes a Ucraïna es pot entendre també en aquesta lògica de re-militarització d’Europa.

Coneixem bé el pes que té el “complex militar-industrial” als EUA. La seva influència social i política és el que porta a tots els governs ianquis a ser clarament bel·licistes, ja sigui amb Biden, Trump o Obama al capdavant. La militarització dels cossos policials, amb l’adquisició d’armament cada vegada més sofisticat, és una altra dinàmica relacionada amb el poder del lobby armamentístic americà. Cal vendre armes i la millor manera és viure en guerra permanent amb els enemics interns i externs. I des que va començar la guerra a Ucraïna que les cotitzacions de les empreses d’armament s’han disparat. Una indústria, la militar, que és de les més contaminants que hi ha, una molt mala idea en plena emergència climàtica.

I podem establir un vincle entre aquesta remilitarització d’Europa i la crisi energètica a la qual se li està fent front amb fugides endavant. Per exemple, el retorn a la nuclear: així ho ha promogut la Comissió Europea declarant-la com a energia “verda”. Un pedaç, perquè l’urani també començarà a escassejar. Hem d’assumir que entrem en un període d’escassetat de matèries primeres, també l’energia, perquè hem assolit els màxims nivells de consum. Això es deixa notar també en la crisi de subministraments. I aquesta escassetat només té dues solucions: continuar com fins ara i aprofundir les diferències mundials o repartir i decréixer. Salvar-nos uns quants o que se salvi tothom. I la militarització de les potències dominants és tota una declaració d’intencions de cap on ens dirigeixen els actuals mandataris: campi qui pugui i l’últim que apagui el llum.

L’opció associada a la militarització és la de continuar i accentuar l’espoli de matèries primeres respecte dels països del Sud Global; alhora, perseguir cada vegada més les migracions que són provocades per aquest espoli. Això explica també un altre esdeveniment recent i de gran transcendència com és l’aliança entre Espanya i Marroc, a costa del poble saharaui, amb l’objectiu d’assegurar el paper de la Monarquia alauita com a gendarme de les migracions africanes.

L’opció de salvament col·lectiu passa pel repartiment i el decreixement energètic. És a dir que certs països hauran d’incrementar el seu consum d’energia però altres l’haurem de reduir. És un canvi d’enormes proporcions, civilitzatori. No estem parlant de mesures que cadascú pugui adoptar individualment sinó d’una revolució política. Hi ha tanmateix la possibilitat de que tot el món pugui tenir un nivell de vida com l’actual però consumint menys. Nivell de vida, no pas estil de vida, és clar. Un estudi publicat fa un parell d’anys ofereix algunes xifres al respecte: el món hauria de decréixer un 60% el seu consum energètic, que en països com el nostre hauria de ser del 95%. Això passa per millorar la qualitat energètica dels habitatges, per estendre el transport públic, reduir els aliments d’origen animal de la nostra dieta i eliminar el consum de tot allò que és superflu.

La crisi que ja vivim ens portarà a una relocalització de l’economia que ha d’anar lligada a una recuperació de la sobirania per poder dirigir, de manera justa, democràtica i internacionalista, el canvi civilitzatori cap al món post-petroli.

 

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

Comments are closed.