Fa quinze dies escrivia en aquestes pàgines sobre la crisi energètica i apuntava, de passada, que la solució no podien ser els macroprojectes eòlics o solars. Hi ha nombrosos moviments de rebuig a aquesta manera d’implantar les renovables però els partidaris del que podríem anomenar liberalisme verd ens contraataquen amb la caricatura habitual del NIMBY o, en l’adaptació catalana que va popularitzar Jordi Pujol, la “cultura del no”. Com bé va explicar Marta Rojals, escriptora ebrenca, els territoris que s’alcen contra aquests macroprojectes no ho fan per rebuig a les renovables, sinó per oposició al model territorial global, pel qual a certs territoris els toca assumir infraestructures que són pensades fonamentalment per a abastir les grans concentracions urbanes i que, en canvi, no reverteixen en una millora de les condicions de vida per als habitants del territori impactat.

Abocadors, incineradores, nuclears, tèrmiques, línies de molt alta tensió… i ara, molins i plaques. En el cas concret de la producció d’electricitat cal tenir en compte que integrar al màxim els centres de producció amb els de consum (és a dir, posar aquestes infraestructures a les ciutats) significaria més eficiència energètica, minimitzant l’electricitat que es perd per les xarxes de transport. Però d’altra banda és una opció més costosa per a les empreses que promouen els macroprojectes: el sòl urbà, respecte l’agrícola, és més car d’arrendar; i és un espai més complex i fragmentat per a instal·lar-hi molins i plaques.

La rendibilitat del negoci és la raó última d’aquesta forma d’implantar les renovables. Però un procés de transformació profunda com la transició energètica no pot quedar en mans de les empreses privades. De fet, cap dels aspectes de la sortida a la crisi ecològica pot quedar en mans del mercat. Com han explicat en un article recent Roger Guimerà i Juanjo Giner, la mà invisible del mercat no ha servit per a combatre la pandèmia, i només l’acció col·lectiva, els poders públics singularment, ho ha fet possible. Els Estats que han fet polítiques més liberalitzants contra la Covid, tals com els EUA o el Regne Unit, han tingut taxes de mortalitat molt més altes que Estats que tenen un sector públic més fort i una capacitat de planificació econòmica, tals com la Xina o Cuba.

La planificació econòmica és un concepte pràcticament tabú en el pensament econòmic i polític hegemònic. Però el cert és que abans de la reacció neoliberal dels setanta (Pinochet, Thatcher, Reagan) i de l’esfondrament de la URSS als noranta, la planificació no era cap excentricitat, al contrari. Ho podem comprovar recuperant el cicle de conferències “Les terceres vies a Europa”, celebrat la primavera de 1975 a Barcelona com una mena de presentació pública dels principals corrents polítics que es preparaven pel postfranquisme. En aquelles xerrades no tan sols els portaveus de l’esquerra (Pallach, Reventós, Solé Barberà) van parlar del control públic sobre l’economia, sobre les grans empreses, sinó que la planificació formava part dels plans del cristiano-demòcrata Anton Cañellas i el liberal Trias Fargas defensava “la nacionalització justificada de certes empreses”.

Amb el fracàs de l’anomenat socialisme real es va fer allò que en anglès anomenen “llençar l’aigua bruta i alhora el bebè”. Però amb més perspectiva, ara que veiem els excessos neoliberals, cal resituar la planificació on es mereix. Un autor interessantíssim com Karl Polany ja va defensar que en totes les societats humanes l’economia estava integrada, no escindida, amb la resta d’institucions, com les normes socials i el poder polític. L’economia no tenia normes pròpies. El mercat, afegia, no és una institució aliena a les societats humanes, però allò aberrant i històricament excepcional ha estat mercantilitzar-ho tot, com va començar a fer el capitalisme al segle XVIII i fins ara. Fins i tot la natura, per això estem sobreexplotant el planeta i d’aquí la crisi energètica que vivim.

Acabo amb una cita del filòsof César Rendueles, que en un article de fa un temps, provocador i concís, ens explicava que béns i serveis que avui són abundants com la calefacció, els viatges en avió o la carn, deixaran de ser-ho en un futur proper. I que davant d’aquest col·lapse ecològic la disjuntiva serà entre el campi qui pugui, que beneficiarà els rics; o la planificació pública i democràtica, que beneficiarà a la majoria. I ho concretava amb la qüestió del racionament: “Necessitem cartilles de racionament mediambientals que assegurin que, entre altres moltes coses, l’energia, el transport o els aliments es reparteixen segons criteris democràtics basats en les necessitats socials. L’alternativa és un escenari distòpic d’ecofeixisme i guerra”.

Així doncs, la disjuntiva és planificació o barbàrie.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.