Encara no tenim nou govern a Catalunya però sí un acord entre ERC i la CUP que prova de donar sentit a la legislatura situant en l’horitzó “un nou embat democràtic per l’autodeterminació”. La metàfora de l’embat suggereix una força que s’acumula i que espetega amb prou energia com per modificar el curs dels esdeveniments. El text concreta que aquest embat serà “per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada (…) prioritzant el referèndum d’autodeterminació”. Aquest referèndum es posa en l’agenda de la Taula de Diàleg amb l’Estat espanyol i s’estableix un termini de dos anys per veure si hi ha voluntat política a l’altra banda.

L’independentisme arrossega una forta desorientació que es remunta, al meu entendre, a les jornades d’octubre del 2017, quan la direcció política del moviment no va tenir clar què fer amb els resultats de l’1-O davant de la repressió de l’Estat espanyol. La real i la potencial, ja que aquells dies l’Estat va enviar molts missatges amenaçadors. En aquests tres anys hem vist canviar el Govern de l’Estat però és evident que no acordarà cap referèndum: el PSOE és un partit nacionalista d’Estat tant com ho és el PP. I malgrat algunes diferències (el PSC, allà pel 2012, defensava una consulta) tot indica que actuaria de la mateixa manera que ho van fer Rajoy i Sáenz de Santamaria. Bo i més tenint en compte que, més enllà del Govern, en altres poders de l’Estat (judicatura, cossos policials, exèrcit, IBEX-35 i principals mitjans de comunicació) el nacionalisme espanyol també és hegemònic i unívoc, és a dir que no s’obre a cap mena d’acord i s’atrinxera en la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. Això inclou una oposició activa no ja a la nostra independència, sinó fins i tot al nostre dret a preguntar-nos si la volem.

Plantejar un nou referèndum topa, per tant, amb l’escepticisme respecte el 2017: què serà diferent? On queda el mandat de l’1-O? Per què no directament una declaració d’independència, ara que en les darreres eleccions vam arribar al 52% de vot independentista? Valguin aquestes ratlles com una aportació a avançar en aquests debats.

Primer: certament l’Estat tractarà igual una declaració d’independència que un referèndum. Però el segon mecanisme li crea més contradiccions. Especialment en sectors de la societat catalana que, ara per ara, no són partidaris de la independència però sí d’un referèndum sobre la independència. Les enquestes ens van dient que mentre els primers representem al voltant del 50%, en el segon camp ascendim fins al 80%.

Segon: cal una nova acumulació de forces. Crec que amb els resultats de l’1-O es podria haver arribat molt més lluny. Molt probablement tampoc hauríem assolit la República perquè l’Estat estava prou fort i ens van mancar aliats. Però prolongar la resistència ens podria haver donat més fruits. Penso, per exemple, en haver declarat la independència, haver actuat en conseqüència i haver-nos compromès, enfront la comunitat internacional i la societat catalana, a tornar a referendar-ho en un breu termini de temps. Tanmateix aquella força es va dissipar i els discursos que avui es refereixen al mandat de l’1-O ho fan des de l’abstracció, sense explicar quines forces reals farien que ara les coses anessin diferent. Aquestes forces reals, que van més enllà de les majories parlamentàries, han de ser la nostra veritable prioritat. I atès el que he explicat en el punt anterior, l’autodeterminació planteja, d’entrada, un camp més propici a aquesta necessària acumulació.

Tercer: aquesta amplitud també es manifesta en les possibles aliances en l’àmbit internacional. Trobarem més suports per al referèndum que directament per a la independència, més encara si tenim en compte que Escòcia enfila el camí cap a un nou plebiscit. Això no treu que s’hagin de fer relacions internacionals també per la independència, no tan sols pel referèndum. Ni ens pot portar a pensar que la comunitat internacional ens resoldrà el problema. La partida es juga aquí i ningú farà per nosaltres la feina que ens correspon. Però sí que una major implicació internacional podria ser una diferència respecte l’1-O.

Quart: un referèndum és un dia D però l’èxit depèn del temps previ i del posterior. De res servirà haver-lo posat a l’agenda política si ja des d’ara (i no d’aquí dos anys) no treballem per a fer-lo. El mateix pel que fa l’endemà. És evident que un dels problemes de l’1-O va ser que bona part dels seus impulsors no pensaven ni que s’arribés a celebrar i, per tant, van aparcar qualsevol planificació seriosa del dia D+1. Vet aquí una altra diferència fonamental.

En definitiva, cal persistir i fer-ho amb les eines que ens facin ser més forts a nosaltres i que provoquin més contradiccions a l’adversari.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.