En les darreres setmanes, la combinació d’una onada de fred amb la pujada del rebut de l’electricitat, ha fet emergir el debat sobre la sobirania energètica. Endesa, Naturgy (l’antiga Gas Natural) i Iberdrola, tres empreses de l’IBEX, conformen un oligopoli que controla més del 80% del consum domèstic d’electricitat a l’Estat espanyol. La tendència en els últims anys ha sigut la disminució d’aquest percentatge, però a una velocitat que fa que encara puguin senyorejar tranquil·lament en el sector energètic. La crisi ecològica sí que té una velocitat molt més accelerada i obliga a prendre decisions estratègiques que, si res no canvia substancialment, les prendran aquests poderosos imperis energètics.

El procés independentista català podria ser un d’aquests factors de canvi. El paper de l’IBEX en l’octubre del 2017 va portar cada vegada més consciències independentistes a abraçar la idea de sobirania energètica. Alguns CDR es van implicar en campanyes en aquest sentit i la que va tenir més ressò va ser la de l’ANC, anomenada “Consum Estratègic”, actualment paralitzada per una denúncia judicial de la patronal catalana Foment del Treball. Això no obstant, aquest canvi tan necessari continua fora de l’agenda dels dos principals partits independentistes. Per posar un exemple: l’Associació Catalana de Municipis, hegemonitzada per JxC i ERC, continua afavorint els contractes de la llum amb Endesa en la seva central de compres.

Més enllà del consum, cal assolir la sobirania energètica en totes les fases, també en la generació i en la distribució. Pel que fa la generació, aquests dies tornem a tenir notícies d’un combat estratègic de forces molt desiguals. Situem-nos: les explotacions dels rius catalans per a fer-hi centrals hidroelèctriques van començar ara fa un segle. Com que es feien en terrenys comunals van implicar unes contrapartides per als municipis que les acollien, principalment un preu molt econòmic de l’electricitat. A mesura que el consum ha anat augmentant en les últimes dècades, les grans elèctriques i els seus enormes bufets d’advocats han anat retallant aquestes contrapartides i la majoria de valls s’han plegat a l’imperi d’Endesa. Totes? No! Un llogarret anomenat la Vall Fosca, habitat per catalans irreductibles, es resisteix a aquestes imposicions que empitjoren uns drets assolits.

Com he avançat, Endesa ha anat retallant aquests drets: per exemple limitant aquest preu al domicili (evitant que es pugui pagar el mateix en el consum de les granges) o que les noves persones empadronades al municipi no se’n puguin beneficiar. I el 2009 va començar la batalla de l’IVA: per a l’empresa, aquest impost s’ha de calcular en base al preu normal de mercat, i no al preu bonificat per als veïns de la Vall.

La resistència no és senzilla. De les 200 famílies de la Vall, una mica més d’una vintena són les que es neguen a pagar l’IVA segons els criteris d’Endesa, i paguen l’electricitat fent el càlcul segons els acords tradicionals i mitjançant una autoliquidació. Aquestes famílies estan amenaçades de talls de subministrament i pot ser que mentre llegiu aquest article s’estiguin produint. I més enllà encara, vuit d’aquestes llars han denunciat judicialment a Endesa i el TSJC haurà de resoldre previsiblement aquest mateix any. Per què un imperi com Endesa vol anar fins al final contra aquesta Vall, tenint en compte que són quantitats irrisòries en el seus balanços comptables? Probablement perquè, en el conjunt de l’Estat espanyol, hi ha uns 800 municipis en aquesta mateixa situació, i un triomf dels irreductibles tindria unes conseqüències força més impactants en els beneficis oligàrquics.

Aquesta resistència desgasta, però la lluita sempre és fèrtil i a partir d’aquest torcebraç pel preu de l’electricitat, han acabat emergint altres contradiccions de l’imperi energètic. Per exemple, per la propietat de les centrals hidroelèctriques. Es va descobrir que les concessions es van fer en el seu moment a 75 anys, i que les quatre centrals de la Vall Fosca (Capdella, auxiliar de Capdella, Molinos i La Plana) ja no poden continuar en mans dels actuals tenidors. La central de Capdella, la primera que es va construir a Catalunya aviat farà un segle, continua a les mans d’Endesa.

La batalla per la titularitat de les centrals no la poden fer sols els habitants d’un municipi. Les concessions estan caducades, però cal que alguna institució els reclami administrativament aquest final. En una batalla similar, separats per moltes valls, Sant Quirze de Besora vol implicar l’Agència Catalana de l’Aigua per recuperar la propietat de la central de Can Trinxet, que caduca el 2024.

Combats estratègics per la sobirania energètica. En un moment de crisi ecològica i en què l’aigua ha començat a cotitzar en borsa, ens els hem de prendre molt seriosament.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]