Antoni Infante (Guadix, Granada, 1958) té tota una vida de militància al darrere. Implicat en Comissions Obreres al País Valencià durant els anys setanta, tot seguit va passar a formar part dels moviments independentistes. Així, va entrar en el Moviment de Defensa de la Terra i va ser un dels detinguts i torturats durant l’Operació Garzón el 1992. Més tard, tot just abans de començar a militar en Poble Lliure, Infante fundaria la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, entitat creada el 2013 i que ell mateix ha coordinat fins ara. Fa unes setmanes, Infante va fer públic que feia un pas al costat per propiciar nous lideratges. Manuel Lillo parla amb ell per fer-ne balanç.

-Algú li ha dit que costa d’imaginar la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià sense vostè al capdavant?

-Sí. I en part és normal, perquè jo vaig ser qui, d’alguna manera, va idear aquesta plataforma i qui va començar a muntar-la. Però afortunadament, tot i que jo encara continue sent-ne la cara més visible, avui la plataforma té molta més gent que jo, gent molt formada i amb moltes ganes de fer coses. Des d’aquest punt de vista, a l’entitat li va bé fer un canvi de cares. És una bona oportunitat.

-Què li va portar a fundar aquesta plataforma?

-Jo venia d’una sèrie de militàncies, pràctiques polítiques i activisme. La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià es va fundar al 2013, i tot just un any abans jo vaig publicar un article parlant sobre l’oportunitat de situar al País Valencià el debat del dret a decidir. En aquella època acabàvem de viure unes experiències polítiques importants que tal vegada no s’han analitzat tant com calia. Una era la Primavera Valenciana, el febrer de 2012, a la qual vaig donar suport. Això va evidenciar que hi havia unes noves generacions al País Valencià que es negaven a assumir la lògica privatitzadora i empobridora del Partit Popular. D’altra banda també hi va haver Nosaltres els Fusterians, organitzat conjuntament pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Solidaritat per la Independència, Esquerra Republicana del País Valencià i pel Moviment de Defensa de la Terra. Amb aquesta entitat vam estar donant xerrades i conferències al llarg del país i jo vaig copsar que, d’una banda, hi havia molta gent disposada a fer un canvi i fer fora el PP. Aquell era un objectiu transversal. Hi havia sectors que podien apostar, també, per anar més enllà de fer fora al PP, però l’objectiu principal era fer-los fora i establir un programa de democratització i de depuració institucional al País Valencià. Aquestes experiències em van fer pensar que era el moment de situar al centre del debat el dret a decidir. D’una banda, anar fomentant-lo a nivell de país, des dels punts de vista individual i col·lectiu; i de l’altra que fora una exigència per anar més enllà del fet de fer fora al PP el 2015, tal com va passar.

-S’emmirallava en l’Assemblea Nacional Catalana, fundada el 2012?

-Quan encara no estava constituïda la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, una sèrie de persones –entre les quals estava jo i part del nucli impulsor de la plataforma– vam organitzar la presentació de l’ANC al Centre Octubre de València. Van vindre qui era el primer vicepresident de l’ANC, Carles Castellanos; qui el va substituir, Jaume Marfany; i Carles Benítez, un històric en aquesta lluita. Aquella presentació va ser molt important, perquè d’una banda vam veure que hi havia molta simpatia i compenetració, però alhora les realitats entre els territoris eren molt diferents. Per això, calia situar el nostre procés propi a partir de la realitat del País Valencià. Malgrat això, sempre vam seguir amb molt d’interès tot el que feia l’ANC. Mesos després, jo vaig ser la primera persona que va convocar totes les entitats que es volien implicar en les primeres reunions, tant a València com a Vinaròs (Baix Maestrat), per donar suport a la cadena humana per la independència de la Diada catalana de 2013. I vam fer possible que aquella cadena humana, que en principi estava previst que arribara fins Alcanar (Montsià), superara el llindar del riu Sénia i s’acostara el màxim possible a Vinaròs. Per això vam estar en contacte amb l’ANC i vam ajudar, des de la gestió i l’activisme, a fer possible tot allò.

-Fer una entitat transversal al País Valencià a favor del dret a l’autodeterminació no és gens fàcil.

-Costa moltíssim. Entre altres coses, per les moltes errades que hem tingut històricament a l’hora de fer plantejaments des de les opcions sobiranistes o independentistes, excessivament avantguardistes respecte al sentiment majoritari no del conjunt del nostre poble, sinó dels sectors més compromesos. Aquestes errades històriques han anat acompanyades, d’altra banda, d’unes renúncies també històriques a avançar en aquest sentit. Llavors, quèiem en una situació molt complexa. D’una banda, la gent que podia identificar-se amb un projecte sobiranista hi era, però les seves opcions polítiques mai no passaven per dotar-nos d’un projecte sobiranista al País Valencià, sinó per dotar-nos d’un projecte democràtic i anticorrupció. Jo crec que una de les coses que no sempre fem bé des de l’activisme polític és no llegir el que passa al nostre costat. I un dels esforços que nosaltres hem intentat fer des del primer moment ha sigut intentar llegir això, anar bastint solidaritats a partir dels objectius comuns i també de les realitats que envolten les persones que fam activisme lingüístic, polític, social i cultural. Llavors, el punt central en què podia confluir molta gent era en la demanda del dret a decidir i que després, políticament, cadascú ho poguera expressar des del seu àmbit.

-Pensa que la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha aconseguit trencar, mínimament, amb aquesta constant històrica que impedeix que la reivindicació d’aquest dret siga transversal?

-Sí. Cal tindre en compte que, immediatament després de llançar el tema del dret a decidir, vam anar promovent una sèrie de qüestions que han anat assumint sectors de tota mena. Per exemple, el fet de pensar el País Valencià com a subjecte polític. Fa uns mesos, quan escoltava el president Ximo Puig dir que «lleialtat no és submissió» –quan va discutir les mesures imposades pel Govern espanyol al País Valencià–, més enllà dels matisos, vaig pensar que el País Valencià estava avançant políticament en aquesta construcció de subjecte polític. Quan al 2017 vam muntar les jornades de ‘Pensar el País Valencià’, vam ser capaços de reunir tot l’espectre polític, social i cultural del país des del centre fins l’esquerra, i es van arribar a unes conclusions que anaven en aquesta línia. El llibre El País Valencià que volem, editat per 1979, del qual vam fer infinitat de presentacions i ha sigut reeditat, anava també en aquesta línia. Calia pensar el País Valencià més enllà de fer fora al PP. Quan hem celebrat el centenari de la Declaració Valencianista de 1918, quan vam recuperar l’Aplec Valencianista de Betxí, de també fa un segle… En tots aquests actes hem trobat moltes complicitats. Dit això, cal dir que no tothom entén el dret a decidir de la mateixa manera. Però pense que anem en la bona direcció.

-El cert és que hi ha alguns debats que ara sí que estan damunt la taula i que han comptat amb l’empenta de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, per exemple la qüestió de l’infrafinançament o el pagament de les autovies. De què està més satisfet?

-No sabria dir-ho. Quan vam començar la crida pel finançament, prèviament vam fer un cicle de xerrades arreu del país, a més d’escriure una gran quantitat d’articles i comunicats. En un moment determinat vam pensar que era el moment de situar aquest debat al centre, i també la qüestió del deute que ens han obligat a assumir les polítiques centralistes. Gràcies a això es va obligar al Govern de la Generalitat Valenciana, als seus partits i també alguns de l’oposició, a exigir un ajornament del deute. Les expressions no sempre són les que ens agradarien, perquè per a nosaltres el deute és absolutament impagable. Però tot i que encara aquests partits no parlen d’«espoli fiscal», a l’ideari col·lectiu sí que s’ha consolidat la certesa que els valencians i les valencianes paguem molt més a l’Estat que el que en rebem. Quan fa unes setmanes es van aprovar els Pressupostos estatals per al 2021, els dirigents polítics es vantaven que, per primera vegada en molts anys, aquests Pressupostos preveuen cobrir el que li correspon al País Valencià si es té en compte el nivell de població. Crec que en podem estar molt contents. Alhora, com deia vostè, també vam abocar molts esforços en el tema de l’AP-7 durant anys i ara es pot viatjar des d’Alacant fins Tarragona sense pagar peatge. Aquesta, però, és només una part de la nostra reivindicació, perquè nosaltres afegíem que calia potenciar el sistema de transport públic: no apostem perquè hi haja cada vegada més mobilitat si es basa en l’ús dels hidrocarburs. També hem insistit perquè la Generalitat Valenciana assumesca la xarxa de rodalies. Estem contents, també, de formar part de Castelló per la Llengua, d’Alacant pel Valencià, de la Plataforma pels Drets Lingüístics… Hem anat omplint la nostra activitat, que en un primer moment semblava que es dirigia només a la defensa del dret a decidir, de reivindicacions sectorials molt transversals i que afecten el conjunt de la ciutadania.

-Hi ha certes reivindicacions que, malgrat que són de necessitat evident, els polítics no acaben de satisfer. Per què?

-És evident que hi ha un divorci, al si de les democràcies liberals, entre la majoria de la població i les estructures polítiques que han de satisfer les seues necessitats. Aquestes estructures estan al servei d’una minoria privilegiada, que és la que acumula la riquesa. Vivim en una societat classista. I des d’aquest punt de vista, més enllà de la voluntat d’uns polítics o d’uns altres, xoquem amb aquesta realitat. D’ací la importància d’empoderar la nostra societat a partir del dret a decidir, també sobre les qüestions que condicionen la nostra vida: la xarxa sanitària, l’educativa, la de transport, la seguretat social i les pensions, el model econòmic… Jo entenc la frustració que molta gent té quan compara les promeses en campanya electoral amb les obres de govern. Quan al Govern valencià estan les forces que presumptament han d’estar al costat de la majoria ciutadana, nosaltres tenim una actitud de suport crític. Suport perquè no volem que torne la dreta ni l’extrema dreta, però crítica perquè no arriben a fer allò que el seu electorat els demana.

-Un exemple en aquest sentit és la campanya per la reciprocitat de les televisions.

-Indubtablement. Una reciprocitat que, per una banda, ja es va acordar en l’època en què governava el PP amb Alberto Fabra al País Valencià. Posteriorment, ja amb el canvi polític a la Generalitat, va ser ratificada pel president valencià Ximo Puig i pel català Carles Puigdemont. Més endavant, la reciprocitat va ser ratificada en la Declaració de Palma de 2017. No hi ha cap impediment físic per poder fer-la efectiva. Però malgrat tot això, a hores d’ara continuem sense reciprocitat. La qüestió no és la reciprocitat de les ràdios i les televisions, sinó dotar-nos d’eines potents en el camp audiovisual per garantir que la nostra llengua no desaparega en un parell de generacions. No hem d’optar a veure una cadena o l’altra, sinó a sumar sinergies per reproduir realitats en tots els territoris i construir un motor potent per tot el sector audiovisual tant del País Valencià com de les Illes i Catalunya.

-Què impedeix, segons vostè, que el Govern valencià, malgrat tot, no vulga fer efectiva la reciprocitat de les televisions?

-En primer lloc, crec que el problema està dins del PSPV-PSOE. Al PSPV no li ve de gust trobar-se amb la negativa del PSOE. Crec que aquesta actitud no està gens justificada. Cal recordar que la darrera proposta per debatre i aprovar la reciprocitat a les Corts Valencianes va ser del PP. És a dir: hi ha una sèrie de pors infundades i cal entrar en les lògiques internes del PSOE per poder entendre-les. Però crec que la resta d’actors polítics, tant al País Valencià com a les Illes, no estan desenvolupant el paper que els correspon a l’hora d’exigir aquesta reciprocitat. Si el PSOE és el principal responsable de la manca de reciprocitat, aquesta responsabilitat també la pot compartir amb els seus socis de Compromís i Unides Podem, així com també a nivell territorial, a Catalunya i a les Illes. Hi ha una predisposició i no s’han exercit les mesures mínimes per crear les condicions perquè aquesta realitat siga irreversible. A la societat civil li toca fer el paper de sempre: el de la pressió per poder veure unes televisions a les quals hi tenim dret. Un dret que està previst legalment.

-El Govern del Botànic va nàixer dos anys més tard que la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. N’hi havia expectatives en aquell Govern el 2015, quan es va constituir?

-Tal vegada, en el nucli de la plataforma teníem menys expectatives que en altres sectors de la societat. Jo mateix vaig escriure, al llarg del 2013, alguns articles en què preveia que no es donaven les condicions materials perquè el PP es mantinguera en el Govern. Per tant, es pronosticava un canvi polític. Des d’aquell punt de vista, esperava que els nous governants valencians obriren les finestres per netejar la corrupció i que s’aplicaren polítiques democràtiques, així com que s’avançara en la construcció del País Valencià com a subjecte democràtic. Hi havia certs sectors socials que mostraven més il·lusió, perquè en alguns casos es feia la lectura que Compromís era un partit sobiranista. Segons el seu programa no era així, però hi havia una sèrie d’expectatives de millora en aquest sentit. Nosaltres ja vam denunciar, i la tendència s’ha mantingut en els dos governs del botànic, l’intent de coartar les entitats de la societat civil per part del Govern valencià. Al País Valencià no hi ha una gran experiència de societat civil crítica. Sí que n’hi ha una societat civil molt organitzada en el món de les festes –Falles, Fogueres, Magdalena, Moros i Cristians…–, però la tradició política no existeix tant en aquest sentit. I aleshores va ocórrer una cosa que nosaltres vam denunciar, no perquè fórem més llestos que els altres, sinó perquè per la meva edat jo vaig poder viure el que va passar als vuitanta, amb les primeres majories absolutes del PSOE amb Joan Lerma al capdavant, quan es va desmuntar el que hi havia de societat civil: associacions de veïns i veïnes, sindicalisme… Temíem que el Botànic tinguera la temptació d’utilitzar els mecanismes de Govern per coartar la societat civil, tal com s’ha produït en més d’un cas, i les capacitats crítiques d’aquesta societat civil s’han vist en bona part coartada per això.

-Podria posar algun exemple en aquest sentit?

-Crec que ha sigut la dinàmica general, una dinàmica d’accés a subvencions que genera un alt grau de dependència de les entitats. Com que això no es compensa amb participacions massives de la gent en les diverses entitats, al final hi ha una descompensació, i una part dels pressupostos de les entitats requereix d’aquest finançament públic. Cosa que és legítima, per cert, però que sovint genera una dependència que és inapropiada. Per exemple, quan s’han confessat una sèrie de subvencions directes per part del president valencià a algunes entitats concretes –que hi podem estar o no d’acord, i fins i tot podem pensar que les subvencions es queden curtes–, comprovem que s’han fet d’una manera que evidencia les relacions entre una part de la societat civil organitzada i el Govern valencià.

-Passats els anys, quines expectatives té vostè ara sobre l’actual Govern valencià?

-Tinc la sensació que el Govern valencià actual està exclusivament dedicat a la gestió. Això no hauria de ser dolent si el País Valencià es trobara en una situació en què les necessitats socials, culturals, econòmiques, educatives, sanitàries etc. del conjunt de la societat estigueren cobertes. Però en una situació com l’actual, d’enormes dèficits del País Valencià –segons va documentar l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, les inversions de l’Estat des del 1900 fins l’actualitat han sigut un 19% inferior a la mitjana estatal–, es generen situacions de pobresa absoluta i una vulnerabilitat col·lectiva com a país. Això es nota a nivell d’inversions, en la mitjana salarial i en les cobertures públiques, tal com demostren les dades, i repercuteix en la vida de les persones. Si el Botànic es dedica només a gestionar el que tenim, segur que ho gestionarà millor que la dreta, però no es faran polítiques per solucionar aquests greuges històrics. En aquest sentit està faltant molta valentia. Al principi de la pandèmia hi va haver un debat públic molt important sobre la necessitat d’anar cap a un nou model econòmic que donara respostes a les necessitats socials. I totes les pautes que hem vist a posteriori, més enllà de les declaracions grandiloqüents, ens demostra que no s’està treballant en aquesta direcció, sinó tot el contrari.

-Mirem ara una mica al passat. Vostè es va implicar en Comissions Obreres i, a partir d’un desengany, va mantenir contactes amb LAB, Langile Abertzaleen Batzordeak, sindicat abertzale per excel·lència. És llavors quan entra en el moviment independentista?

-Bàsicament, sí. Jo vaig començar en la militància sindical des de molt jove, amb 14 anys, amb molt poca experiència i encara amb menys formació, però amb molta voluntat. Jo vinc d’una família treballadora i immigrant. Militava CCOO,participant en nuclis sectorials i territorials importants, i en un moment donat vaig ser elegit secretari general de la Unió Comarcal de l’Horta, on es presentaven més del 50% dels afiliats de totes les Comissions Obreres del País Valencià. No es va produir un desengany, sinó que dins de CCOO es venia produint una fortíssima confrontació entre les persones que reivindicaven el caràcter assembleari, rupturista i històric del sindicat i el sector que defensava els pactes de la Moncloa i que s’encaminava cap a un sindicalisme de gestió i servei. Va ser llavors quan vaig entrar en contacte amb moltes experiències. Una de les que més em va impactar era LAB, que duia a terme una pràctica sindical amb què m’identificava molt. Aquella experiència em va fer que em plantejara la qüestió nacional, sobre la qual havia reflexionat molt tangencialment. Això em va obrir altres expectatives. I arran d’això, encara estant a CCOO, vam fer que s’agermanaren la Unió Comarcal de l’Horta amb la Unió Local de Barcelona i la de Mallorca. Però al final CCOO es va decantar per un model de sindicalisme de gestió i servei. Els que estàvem més per un model de ruptura, assembleari i de participació, en vam quedar fora. A partir de llavors, ja als vuitanta, vaig fer una sèrie de passos que em van fer acabar militant al Moviment de Defensa de la Terra.

-Albert Botran, company seu en Poble Lliure, explicava en un article que va haver de buscar treball amb un nom fals i que li van descobrir. La militància encara és una dificultat per tindre una vida més o menys normal?

-La militància és un compromís. I aquest compromís, que pot generar una infinitat d’alegries, també provoca importants contradiccions. Militar al servei dels interessos populars és tindre enfront una minoria molt poderosa: els aparells de l’estat, l’estament econòmic, polític i repressiu… tot això et condiciona, i de manera molt important. Per això cal donar empenta a la societat civil organitzada perquè ,a més de donar respostes als problemes quotidians, siguem capaços de coordinar-nos a l’hora de defensar la llibertat i la democràcia. Si no es fa això, les militàncies queden reduïdes i aïllades. Jo, que he viscut aquesta experiència, puc dir que cal forjar aquestes dinàmiques.

-Per últim, vostè que té experiència sindical i política, pensa que seria important que la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià poguera comptar amb treballadors alliberats? Fins ara, tot ha funcionat des del voluntarisme.

-Crec que sí, sempre i quan quede clar que la direcció i la participació política no ha de quedar en mans de la gent que pot dedicar més temps que la resta. Una de les errades que jo he vist en altres entitats és que les persones alliberades solen fer les funcions tècniques i, alhora, fan també les funcions polítiques. Si es té cura en aquesta qüestió, tindre alliberats podria ser positiu. Altra cosa molt important seria garantir que les grans decisions foren debatudes per les assemblees territorials i sectorials i, quan toque, per tota l’assemblea nacional. Si aquestes coses es fan així, les qüestions orgàniques i tècniques ocupen un rol secundari. Durant els anys en què jo he sigut coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià no hi ha hagut cap persona que complira amb aquesta funció, però no en tindria res en contra si es donaren aquests condicionants.

[Aquesta entrevista es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.