La història mítica de la transició ha anat caient a trossos amb el temps. Ja no s’aguanta el relat d’un procés exemplar, el millor dels possibles trànsits que es podrien haver donat entre la dictadura i la democràcia. El camí va ser tortuós. L’oposició hi va fer moltes renúncies. Els que la capitanejaven, PCE i PSOE, van desmobilitzar les seves bases mentre muntaven plataformes que deixessin de banda els sectors més radicals i, amb ells, la força per a portar més enllà les conquestes. Mai sabrem on podria haver portat una línia rupturista que, per exemple, no renunciés al programa de l’Assemblea de Catalunya que apuntava a l’autodeterminació i a l’accés del poble al poder polític i econòmic. Per la seva banda, els franquistes van haver de cedir, és clar, però amb el temps ha anat quedant clar que era una cessió temporal i amb moltes limitacions. No van perdre pes social o polític les classes que havien sostingut la dictadura, els responsables directes de les quals no van haver de donar ni explicacions.

L’anomenada querella argentina constitueix una excepció a aquesta impunitat. Toca precisament un dels falsos mites de la transició com és l’absència de violència. La historiadora Sophie Baby va comptar 700 morts violentes entre 1975 i 1982. A Portugal, on la dictadura va caure per la força de la Revolució dels Clavells, quatre van ser les víctimes mortals. Certament el conflicte basc i les accions d’ETA van significar bona part de les víctimes a l’Estat espanyol. Però la part més desconeguda són els morts causats per la violència institucional, tant per part de les forces policials com pels grups d’ultradreta que tenien connexions amb les clavegueres de l’Estat. Si bé els que capitanejaven la transició van decidir desmobilitzar i afluixar (els Pactes de la Moncloa són el punt d’inflexió), la violència institucional va ser clau per condicionar el marc de fons d’aquestes renúncies: per dissuadir les mobilitzacions, per escarmentar les forces més combatives i per consolidar el pacte amb els transfranquistes com a únic camí possible. Un altre historiador, l’alacantí Mariano Sánchez Soler, comptabilitza que la policia va carregar durant l’any 1977 contra 788 manifestacions, el 76% del total.

La querella que porta la jutgessa Servini s’adreça, a més, contra una icona d’aquesta transició violenta. Rodolfo Martín Villa va ser ministre de la Governació —el que després seria Interior— entre juliol de 1976 i abril de 1979. Després va continuar la seva carrera política com a diputat del PP i el 1997 va saltar a la direcció d’Endesa. Ha participat més endavant en altres empreses de l’oligarquia de l’IBEX, representant millor que ningú la dinàmica de portes giratòries i, més encara, la continuïtat dels sectors econòmics dominants que el franquisme va protegir i que el règim del 78 va consolidar i va continuar enriquint.

Impunitat, manteniment en el poder i, a més, dividends dels grans oligopolis. Però l’altra cara de la transició van ser les víctimes d’aquesta violència d’estat. Una d’elles, Gustau Muñoz, un jove de 16 anys, militant de la Unió de Joves Marxistes-Leninistes, les joventuts del PCE (internacional). Va ser abatut per la policia d’un tret per l’esquena l’Onze de Setembre de 1978, al carrer Ferran de Barcelona. La perícia de la seva família i dels seus companys va fer que el seu cas s’inclogués en la querella argentina, després d’haver estat refusat més d’una vegada per no encaixar amb la cronologia establerta inicialment, que feia acabar les víctimes del franquisme amb les eleccions a Corts constituents de juny de 1977. Precisament, una de les característiques de la transició és aquesta continuïtat pràcticament total entre els cossos policials abans i després de la dictadura.

Gustau Muñoz, assassinat per la policia espanyola l’11 de setembre de 1978

El mite cau a trossos: ni el franquisme va acabar amb les primeres eleccions ni la transició va ser pacífica. La guerra bruta contra l’independentisme basc, l’intent d’assassinat del canari Cubillo, el cas Scala contra la CNT, els atemptats blavers al País Valencià, la repressió contra l’independentisme català i l’assassinat de Gustau Muñoz i la persecució del PCE(i), per esmentar alguns exemples.

El més lamentable, però, és que sectors polítics antifranquistes i que també van patir la violència de la policia i  la ultradreta, com ara dos exsecretaris generals de CCOO, hagin sortit a defensar Martín Villa. A qui beneficia mantenir el silenci al voltant de la violència d’estat durant la transició?

Sobre l’assassinat de Gustau i el seu significat polític aviat veurà la llum el documental Gustau, la transició al descobert, però abans necessitarà una empenta de finançament a través de Verkami. Cal un reconeixement als que durant més de quaranta anys han mantingut aquesta memòria per desmentir els mites fundacionals del règim del 78.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.