La setmana que ve, es compliran 50 anys de l’accés d’Allende a la presidència de Xile i l’inici d’un procés de transformació social ple d’esperances dins i fora del país andí. En les eleccions del 4 de setembre de 1970, Allende es va imposar per unes desenes de milers de vots. En va obtenir 1.075.616 (36,63%), mentre que els altres candidats van quedar enrere: Alessandri (Partit Nacional) en va aconseguir 1.036.278 (35,29%) i Tomic (Democràcia Cristiana) 824.849 (28,08%).

Aquell mateix dia, Allende s’adreçava al poble que li havia donat suport assenyalant “el fet transcendental que vostès han dut a terme derrotant la supèrbia dels diners, la pressió i l’amenaça, la informació deformada, i la campanya del terror, de la insídia i de la maldat”. Començava l’anomenada “via xilena al socialisme”, que volia combinar les transformacions pròpies dels sistemes socialistes amb el manteniment d’un règim parlamentari i de llibertats.

Durant gairebé tres anys, va anar superant tots els boicots que li van fer les forces reaccionàries xilenes amb l’ajuda dels EUA. La Casa Blanca no volia perdre el control sobre un altre país llatinoamericà. Si el triomf de la revolució cubana el 1959 ja havia implicat un perill per a l’hegemonia ianqui, el fet que es consolidés un altre país fora dels tentacles de l’FMI encara l’amenaçava més. Per això, la CIA, que ja havia treballat per impedir la victòria d’Allende, va continuar insuflant forces a l’oposició de dretes, combinant mesures desestabilitzadores amb mobilització electoral. Entre les primeres, les accions de l’extrema dreta, principalment el grup Pàtria i Llibertat; atemptats de falsa bandera, com el que aquest mateix grup va fer contra el cap de l’Estat Major, el general Schneider; i també el foment de l’acaparament per provocar desabastiment. Pel que fa a la mobilització electoral, les eleccions parlamentàries del març de 1973 havien de suposar un fre a Allende. L’oposició s’hi va presentar unida, en una aliança entre el Partit Nacional i la Democràcia Cristiana. Però tot i així no van aconseguir el seu objectiu, els dos terços del Senat que haurien permès destituir el president. La Unitat Popular va assolir el 43,3%, una pujada considerable respecte a les eleccions que havien iniciat el procés.

Amb aquest fracàs de les expectatives electorals va cobrar més força el pla B que la CIA mai havia deixat d’ordir: un cop d’estat militar. La conjuntura internacional va ser molt desfavorable a la via xilena al socialisme. L’URSS ja havia desistit feia temps de donar suport a noves revolucions si queien fora de la seva àrea d’influència directa. No es repetiria un moviment com el de la crisi dels míssils a Cuba del 1962. Precisament va ser Fidel Castro un dels suports més explícits que va rebre Allende. La seva visita al país andí, a finals de 1971, hauria tingut una durada prevista de 10 dies i tanmateix va allargar-se fins a 25. I va obsequiar Allende amb un fusell emblemàtic, un AKM (un kalàixnikov de culata plegable) amb la inscripció “Al meu amic i company d’armes Salvador Allende”. Aquest regal esdevindria un símbol de les dues vies diferents seguides pels dos líders socialistes: la presa i el manteniment del poder per les armes o per les urnes. El triomf del cop d’estat a Xile donaria amargament la raó a Castro pel que fa a l’efectivitat del seu mètode d’accés i manteniment del poder.

Tot i aquest final, els anys de la Unitat Popular van ser un exemple que ha de quedar per sempre en la memòria de totes aquelles forces polítiques que lluiten per donar poder a les classes populars malgrat tenir poderosíssims enemics en contra. Allende va fer el que pocs mandataris d’esquerres fan: complir amb el programa, malgrat que això va excitar més les dretes i va accelerar els plans dels seus botxins. La nacionalització de moltes indústries, començant per la del coure, així com la banca; la reforma agrària en un país eminentment latifundista; programes per a assegurar la nutrició infantil, o l’accés gratuït a la universitat. Tot això acompanyat d’un procés de mobilització des de baix que incloïa les ocupacions de terres, animat per unes forces revolucionàries, com el MIR, a vegades coincident a vegades en tensió amb el govern.

Allende hi va deixar la vida, però se sabia llavor, i per això el seu darrer discurs, aquell 11 de setembre de 1973, pronunciat amb el casc posat perquè ja havien començat els tirotejos, acabava així: “treballadors de la meva pàtria: tinc fe en Xile i el seu destí. Superaran altres homes aquest moment gris i amarg, on la traïció pretén imposar-se. Continuïn vostès sabent que, molt més d’hora que tard, de nou s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor”.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.