Tinc la impressió que un cop més ens han avançat els nostres adversaris a l’hora de construir el relat de la situació i pandèmia actual i donar-li una sortida mediàtica ràpida i eficaç per a ells i que ens deixa fora de joc i desorientats a nosaltres I un cop més no estem elaborant el nostre relat des de tots els sectors independentistes, inclosos els sectors de l’independentisme d’esquerres; no únicament no l’estem elaborant sinó que anem a remolc d’un relat unionista absolutament impresentable, mostrat a més de forma pèssima, i a sobre l’estem comprant sense massa escrúpols ni repugnància.

És cert que l’unionisme (de dretes, superdretes i esquerres de tots colors) té a les seves mans uns instruments essencials de poder ,- el BOE, tot el sistema judicial de jutges i tribunals, tot el poder de la casta empresarial de l’íbex 35, tot el sistema militar i policial, el gran poder mediàtic de ràdios,canals televisius, diaris en digital i en paper i una immensa xarxa d’opinadors, instagramers, piuladors, gent que omple les tertúlies  i les plataformes digitals; enfront de la monstruosa xarxa de l’estat, – formal i informal- sort en tenim de la seva ineficàcia i desgavell permanent És cert també que enfront de tot això l’únic instrument real de poder que tenim és la gent- el poble i algunes veus sorgides d’aquest poble organitzat que rarament coincideixen amb dirigents polítics dels Parlaments autonòmics dels Països Catalans. De fet estem assistint en directe i en viu al funeral del sistema autonòmic com a xarxa de transmissió i subordinació de la Constitució del 78. I això ens hauria d’alegrar i fer-ne el pilar fonamental del nostre relat respecte evidentment en primer lloc a la pandèmia del covid-19 que està fent emmalaltir i morir tants milers de persones; elements d’aquests relat propi nostre ja han sortit a la llum però encara és un relat desgavellat i coix i sense lideratges clars: no hi ha dubte que els sistema sanitari ara tothom veu que ha estat objecte d’una desinversió i privatització sistemàtiques (les conegudes retallades) i que la seva indiscutible excel·lència ha descansat i descansa un cop més en la gent- el personal sanitari considerat àmpliament des d’infermeria, metgesses, personal de manteniment, logística…- ara ens dediquem a aplaudir la seva feina i a considerar-los herois i heroïnes però en el nostre relat hauríem de destacar la precarietat que hi regna i la necessitat de garantir realment una sanitat universal pública i remunerada justament; igualment passa amb els serveis socials i el tràgic escàndol de les morts a les residències de la gent gran, tractades com a aparcaments per a la vellesa sense garanties de tractaments mèdics adequats i permanents i ateses per un personal amb sous i garanties laborals que no es corresponen a la importància de la seva feina. Igual amb el sistema educatiu: la pandèmia ha revelat les mil i una esquerdes que mostra el sistema en les seves tres potes:les famílies, l’alumnat i el professorat: s’ha volgut continuar amb un sistema de treball a casa telemàticament i de seguida ha quedat al descobert que al sistema hi regna la desigualtat: no hi ha eines tecnològiques per a tothom, no totes les cases tenen condicions i hi ha famílies que el seu problema no es poder treballar a casa sinó tenir casa i tenir una feina.

Tot això ens aboca a que enlloc dels missatges institucionals del Gobierno de España, el seu llenguatge patrioter i bèl·lic i la seva escenografia militar i la insistència a una desitjada “tornada a la normalitat” ens hauríem de centrar en el relat de com vam entrar en aquest “estat d’alarma” i de com en sortirem que no pot ser de cap manera ni amb l’autoritarisme i el centralisme típic espanyol amb què ha començat ni amb la “nueva normalidad” (ai, quina por fa aquest concepte que fins i tot ha començat a utilitzar el M.Hble Quim Torra) amb que ja s’insinua que hem de continuar.

El primer consell que donaria a la gent és que apagui la informació oficial, vingui d’on vingui i es llegeixi amb atenció el decret “d’estat d’alarma” i tot el que en penja, sobretot respecte a les fronteres, la fumigació del territori per terra i aire a càrrec de l’exèrcit, el control de les persones, de les seves idees i els seus moviments, les multes i els càstigs desproporcionats… Dediqueu una d’aquestes trobades telemàtiques que ara estan a l’ordre del dia a estudiar el decret, la seva aplicació i les seves conseqüències. I arribareu a la conclusió que no patim únicament el covid-19 sinó a més el covid -155. Que estan aprofitant la presència i estralls d’aquest nou virus per aplicar un autèntic estat d’excepció que no és precisament nou perquè en coneixem les característiques i les intencions: persecució judicial, multes, judicis, presó, exili, retallades de drets, augment de la desigualtat, més privatitzacions…

El segon consell és estudiar seriosament què va ser i representar els ara ressuscitats “pactes de la Moncloa. Qui hi havia al darrera? Què pretenien i quines van ser les conseqüències?: són la prova que entre reforma i ruptura amb la dictadura franquista es va triar el pacte reformista amb les forces que manaven a la dictadura i entre els firmants troben personatges que encara cuegen com Felipe González i Miquel Roca i forces sindicals que encara viuen de la rifa que van treure d’aquell pacte com CCOO.

El tercer consell és que no ens deixem entabanar amb la retòrica falsament humanista que destil·len les informacions i els anuncis d’entitats i empreses: mentre es lamenten pel coronavirus i ofereixen tot tipus d’ajuts, estan llançats a tirar endavant EROS i ERTOS a dojo. I així ens trobem que sindicats com UGT juguen al doble joc: denuncien els llocs de treball que estem perdent i al mateix temps plantegen un Expedient de d’acomiadament  dels seus propis treballadors! I entitats d’acreditada vida democràtica com l’Ateneu Barcelonès presenten un ERO contra el seu personal; ja són milers les empreses que amb raó o aprofitant l’ocasió envien els seus treballadors a l’atur o a treballar telemàticament a casa i en condicions més esclaves.

Igual que s’està aprofitant la pandèmia per amagar els tripijocs del Borbó de torn, també s’està aprofitant per acabar d’enterrar el cadàver de l’autonomia i tornar a parlar de “provincias”, “mando único”, España una Grande y Libre etc.: això tampoc no és una novetat: treu de nou el cap la famosa LOAPA que va venir de la mà del coronel Tejero de la Guardia Civil i els seu cop d’estat; i torna a haver-hi una lluna de mel entre el PSOE (podemos no compta per res) i la Benemèrita. No crec que calgui parlar dels antics Pactes de la Moncloa perquè els nous s’estan cuinant davant dels nostres nassos: se’n diuen – ja n’ha començat el relat propagandístic- “Nova/nueva normalitat/normalidad”. I la pregunta que en hem de fer és la que encapçala aquest article: de quina normalitat parlen? De la que significa que seguirem tenint presos i exiliats i nous judicis, multes i extorsions diverses? De que han aconseguit buidar els carrers i tancar-nos a casa? De que pensen que ens oblidarem de la lluita social i per la independència de la nostra terra? Qué es pensen que en la “nova normalitat” donarem per acabada la lluita per la república catalana independent?  Com deia el famós microrelat d’Augusto Monterroso, ells també quan despertin del somni pandèmic es trobaran que el dinosaure de l’independentisme encara serà allà.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]

 

Comments are closed.