Sovint oblidem que vivim immersos en un context repressiu, imposat per l’Estat espanyol, que té com a objectius la desmobilització, la divisió i la decapitació de les organitzacions independentistes catalanes que el 2017 vàrem desafiar l’status quo.
Per aquests motius, rebutjo l’actual estratègia d’ERC, perquè parteix de la premissa falsa que el pretès “poli bo” (PSOE-Podemos) és millor que el “poli dolent” (PP-C’s-Vox) i, sobretot, perquè només respon a interessos partidistes de curta volada, que ens allunyen de l’objectiu de la independència.
L’únic diàleg admissible seria sobre la base del reconeixement del dret d’autodeterminació i la fi de la repressió, circumstàncies que ara mateix no es donen.
Ben mirat, el pacte amb el PSOE (i Podemos) únicament servirà per precipitar, en poques setmanes, la fi de l’olla de grills del govern de l’HP Torra que, malgrat la seva inhabilitació judicial, serà devorat per la pugna entre els aparells partidistes d’ERC i JXCat, que ja fa dos anys que es maten entre sí per dirimir qui farà el paper d’intermediari amb Madrid.
Considero, igualment, que és un autoengany albergar cap esperança en una resolució democràtica del conflicte a través dels tribunals i les institucions de la UE, justament perquè aquests organismes només responen als interessos dels estats membres i, sobretot, dels poders econòmics que els alimenten. Amb formalismes jurídics no anirem enlloc i la realpolitik s’imposarà de nou.
Per sort, el 2019 ens ha deixat diversos episodis de resistència popular, de desobediència civil massiva i contrahegemònica que, puntualment, han fet trontollar els tripijocs de JXCat i ERC. En aquest sentit, cal destacar la revolta catalana d’octubre de 2019, que va posar de manifest que el camí cap a la independència no depèn de què decidiran un grapat de diputats al Parlament o al Congreso de los Diputados, sinó de la nostra capacitat de mobilització i autoorganització.
La determinació del Poble contrasta amb la seva por a perdre els privilegis; la por que tenen a veure’s desbordats per la base; la por a perdre la menjadora de les institucions o la por a heure-se-les amb un sindicalisme nacional i de classe.
No combrego amb rodes de molí, però tampoc cauré en el parany dels nostres repressors: mai titllaré de traïdores a les persones amb qui vaig defensar, colze a colze, les urnes a l’octubre de 2017 i, igual que aleshores, penso que cal valentia i preguntar-se quin preu estem disposats a pagar per la independència? què estem disposats a sacrificar per la independència? Només amb honestedat podrem encarar amb èxit el futur.