Sorgeixen nous escàndols de corrupció al voltant de la Monarquia espanyola. La carta de l’abdicació ja es va jugar ara fa sis anys, quan l’afer de Joan Carles I en la cacera d’elefants va ser la gota que va fer vessar el got de la impopularitat. En aquell moment la crisi de l’Estat espanyol era més aguda, amb els fronts oberts del creixement de l’independentisme català; de les constants evidències de la corrupció sistèmica que implicaven el PP, llavors partit al govern, però també la Monarquia amb el cas Noos; i de les mobilitzacions socials (tres vagues generals incloses) contra els efectes de la crisi econòmica, que precisament contrastaven amb l’estil de vida luxós d’un rei caçador.

En aquell moment l’abdicació va ser un dispositiu d’emergència per tractar de redreçar la crisi d’imatge dels borbons. Tanmateix, el CIS va deixar de preguntar la ciutadania al respecte quan ja acumulava massa suspensos, i des de l’abril del 2015 que no se’ns demana com valorem la institució monàrquica.

Aquesta ocultació (que el PSOE es va comprometre a desfer però que ho està incomplint) és un dels tallafocs per protegir els Borbons espanyols. També miren de protegir la imatge monàrquica a través dels mitjans de comunicació. És significatiu que siguin diaris de fora de l’Estat espanyol els que hagin destapat les trames borbòniques. Diu molt de la suposada independència del quart poder. Un altre mecanisme és situar la Corona fora de qualsevol control parlamentari. Fins a set vegades ha rebutjat la Mesa del Congrés de Diputats, en aquesta legislatura, de crear comissions d’investigació o fer comparèixer els reis (l’actual o l’emèrit). I dues vegades ho ha fet el Senat. Els principals partits espanyols (PSOE, PP, VOX i Cs) tanquen files sense matisos, recolzant aquest posicionament en la Constitució espanyola que diu que el Rei “no està subjecte a responsabilitat”. Fins i tot en alguna ocasió s’hi ha sumat Unides Podem. També quan el Parlament català va voler crear una comissió d’investigació sobre la Monarquia, el Govern del PSOE va recórrer al Tribunal Constitucional i aquest la va anul·lar.

Finalment, un últim mecanisme per assegurar l’omertà borbònica és la persecució judicial. De la Transició ençà, la Monarquia és la institució que suscita més casos d’atacs a la llibertat d’expressió. Els nombrosos judicis per crema de fotografies o l’exili de Valtònyc ho constaten.

La credibilitat de la Monarquia continua en davallada, tot i que s’intentarà carregar tota la merda en el Borbó emèrit, enviant-lo a alguna mena d’ostracisme altrament luxós. Però de la mateixa manera que els tripijocs d’Urdangarín comptaven, segons ell mateix, amb l’aval de la Casa Reial, totes aquestes corrupteles que es destapen sobre Joan Carles és impossible que es fessin d’esquenes al Felip que ara llu la corona.

Arribats a aquest punt sorgeix la pregunta: podria el règim deixar caure la Monarquia i substituir-la per una mena de República des de dalt? És massa d’hora per veure-ho. Des del meu punt de vista això podria passar si l’Estat està en crisi profunda, per exemple, fruit d’un embat independentista que necessiti d’alguna maniobra gatopardiana com a mal menor.

Però si això és difícil d’imaginar és perquè, certament, la Monarquia no és un accessori d’aquest règim sinó un element vertebrador. D’una banda representa una continuïtat amb la dictadura i va ser la manera que els franquistes s’involucressin en la Transició amb la garantia que els canvis no arribarien massa enllà. Per exemple, la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, que segons va explicar Joan Carles va ser el compromís que Franco, ja moribund, li va demanar tot agafant-li la mà.

Precisament aquest caràcter simbòlic o accessori amb el que sovint es volen desarticular els arguments republicans es va esfumar en l’octubre català del 2017. Amb el discurs del 3-O el Rei va intervenir políticament per aconseguir un tancament de files amb la solució repressiva i les càrregues de l’1-O. Hem de recordar que, per exemple, aquell matí el PSOE havia entrat una interpel·lació amb la idea de reprovar Soraya Sáenz de Santamaría i, amb els dies, l’acabaria retirant.

Més encara: Felip VI va encapçalar la maniobra de guerra psicològica econòmica fent les trucades pertinents per dirigir la fuga d’empreses, que va comptar amb la primera i important adhesió de l’oligarquia bancària catalana.

Que sigui un element vertebrador fa més difícil la seva caiguda però alhora fa que el problema per a l’Estat sigui més gran: una crisi monàrquica pot obrir molts més debats, també el de l’autodeterminació. La nostra feina, com a independendentistes, és empènyer per la caiguda de la Monarquia i assegurar-nos que, amb ella, cauen també les continuïtats amb el franquisme i aquesta indissoluble unitat on estem tots lligats.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.