El futur podria ser a les nostres mans. Tan sols caldria aprendre dels encerts i les mancances dels darrers decennis, no fer cas dels cants de sirena del neo-autonomisme, i desplegar les eines necessàries per encarar amb garanties d’èxit la inevitable confrontació democràtica amb un estat espanyol com més va, més corrupte i reaccionari. El momentum, com aquell qui diu, apareixerà tot sol o serà molt fàcil de forçar, donada la crisi estructural del règim monàrquic espanyol (el del GAL, els Borbons, la judicatura franquista i les vampíriques oligarquies extractives), crisi que s’agreujarà en els propers mesos empesa per les dramàtiques conseqüències del nou impàs social, sanitari i econòmic.

Lamentablement, mentre a empentes i rodolons, l’independentisme popular ha anat fent el seu camí, bona part dels lideratges polítics ens han abocat a un mar de confusió, on l’oportunime i el curt-terminisme han trobat (com acostuma a passar) la seva coartada ideològica en l’excusa de la liquiditat o la visió postmoderna de la política, l’economia i la societat.

Així, mentre el Marx (el Karl) que parlava de contradiccions fonamentals, del paper de l’estat, i de la necessitat de prendre el poder polític i transformar d’arrel l’estructura econòmica i social s’ha anat desant al calaix, l’altre Marx (el Groucho) ha esdevingut l’ideòleg de referència de bona part dels dirigents catalans amb la seva mítica dita “aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”. D’aquesta manera s’esterilitza el moviment, tot assumint (explícitament o implícita) una suposada incapacitat transformadora i desviant els objectius finals vers la justificació i consolidació de diferents espais de confort.

Els alumnes avançats d’aquesta escola oportunista al nostre país han vingut tradicionalment del món d’Iniciativa – Comuns: convertint els sindicats en gestories, rebutjant la lluita de classes, practicant la concertació social i la gestió d’almoines, degradant l’ecologisme al simple postureig d’urbanites de classe mitjana, i instrumentalitzant els moviments populars per acabar ocupant quotes de poder de la mà del PSOE.

En els darrers anys, però, i a mesura que s’ensumava la possiblitat de tocar poder, per magre que aquest fos, alguns sectors de l’independentisme han seguit un camí similar. Tant a nivell de lluites concretes, com d’estratègia global.

Així, per exemple, s’ha passat d’impulsar la lluita per la llengua basant-se en el principis de la sociolingüística i del Manifest dels Marges (Una nació sense estat, un poble sense llengua), a assumir el bonisme i la colonització mental que diria Frantz Fannon per acabar renunciant a la plena normalització lingüística en ares d’un hipotètic grapat de vots. S’ha passat de la immersió a les propostes pepero-ciutadanes d’un suposat multilingüisme que no fa sinó minoritzar el català a l’escola; s’ha anat dels joves que vam fer en el seu dia el pas al català a l‘eternització de la diglòssia, i del “em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular” al “llámame como quieras pero vótame, porfa“.

La darrera setmana sembla que la novetat pel que fa a ideologes líquides (o liquidació de la ideologia) vingui del concepte de la multiplicitat de sobiranies. I dic sembla perquè aquesta desviació estratègica fa anys que es va covant, tant en determinats despatxos universitaris com en certs sectors de l’inframón alternatiu; i, de fet, es troba bastant a l’arrel del paper en general galdós jugat per la CUP respecte l’independentisme popular en els darrers 10 anys.

Al gra: tothom sap que hi ha contradiccions principals, aquelles que són susceptibles de generar una transformació a fons de les estructures de poder, com seria en el nostre cas la ruptura democràtica i la construcció d’una República catalana independent. I tothom sap també que la sobirania fa referència a la capacitat del poble de decidir el seu destí, capacitat que en el món realment existent passa per la construcció d’un estat capaç de posar l’activitat econòmica al servei de les necessitats populars, tot treballant en termes de cooperació i igualtat amb altres pobles del món.

Davant les dificultats en què hom es pot trobar per desplegar eines de contra-poder i encarar una confrontació amb l’estat espanyol i l’oligarquia, se’ns proposa, des d’alguns àmbits, substituir la lluita per la Sobirania (amb majúscules) per la reivindicació de “les sobiranies”, la qual cosa significa, de facto, renunciar d’entrada a tota transformació significativa.

Significa pervertir la lluita per un model alternatiu de país desviant-la vers objectius parcials, estèrils, descafeïnats i que es puguin reivindicar sense haver de canviar el marc de l’actual sistema de dominació. Suposa menystenir el moviment popular per la independència i els milions de persones que aquest mobilitza equiparant-lo amb qualsevol secta anti-vacunes o pro-lleixiu… I tot, amb un sol objectiu: donar raó d’ésser a una nova casta de tècnics, especialistes, gestors, etc. que ens prometran que ja que la independència i la transformació social són impossibles, com a mínim amb ells les parets de la presó estaran ben decorades de flors i violes i els gripaus seran més fàcils d’empassar.

I què hi podem fer, els i les independentistes de les consultes, de l’1 d’octubre, de les marxes, de l’aeroport i d’Urquinaona davant els cants de sirena de les diferents formes d’autonomisme liberal, de seny, o alternatiu que s’escampen entre els nostres suposats representants polítics?

Doncs el de sempre: no fer-ne cas i anar fent camí tot preparant la ruptura; reforçar el teixit social de l’independentisme popular i el moviment republicà de base, construir eines de país, i tornar a posar el poble mobilitzat pel davant d’unes institucions buides de continguts i lideratges. I això sí, quan toqui votar, vendre tan cara com puguem la nostra petita parcel·la de sobirania individual. Ens hi va la supervivència com a col·lectivitat.

[Una versió reduïda d’aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]

 

Comments are closed.