Donar una resposta a l’actual situació sense el poder que et dóna un estat és complicadíssim. Fer-ho amb un estat en contra és completament impossible. Abans de començar aquest article volia deixar això clar: Catalunya no disposa de les eines necessàries per donar una resposta als milers de famílies afectades pel tancament de la segona indústria automobilística més important del país. Això no vol dir que des de la plaça de Sant Jaume no s’hi pugui fer res.

Una política independentista de debò ha d’implicar posar tota la maquinària del govern a fer tot el possible, aparcant la retòrica de suport i començant a exigir el retorn de les ajudes públiques dels darrers anys i començar a fer un estudi seriós per poder portar a terme la nacionalització d’aquestes plantes.

El mateix dia que l’exministre d’Indústria del Govern espanyol fitxava per Enagás (acompanyat, també, per un altre fitxatge de Podemos) a canvi de sous astronòmics, la multinacional franco-japonesa anunciava el tancament de les seves plantes a Catalunya. L’Espanya oligàrquica se’ns mostra amb tota la seva esplendor. En la geopolítica industrial mundial a l’estat espanyol i a Catalunya ens han reservat un lloc d’honor: som el lloc ideal per aprendre a servir cafès, cuinar paelles boníssimes i beure litres de sangria.

El procés de desindustrialització que ha patit Catalunya ha fet passar el pes del sector industrial del 29% a la vora del 18% de la població ocupada, situant el PIB industrial català al voltant del 19%, segons dades de l’Idescat de 2019. Els acords d’adhesió de l’Estat espanyol a la UE van ser el tret de gràcia definitiu a un procés que va començar a la dècada dels 70, amb fortíssimes mobilitzacions socials i un moviment obrer organitzat que avui s’enyora.

Mentre aquí s’ha promogut en les darreres dècades una política salarial de misèria, a altres països europeus els salaris s’han mantingut elevats, amb Salaris Mínims dignes i d’acord amb el cost de la vida. Aquí, gràcies als sindicats del règim, no podem disposar d’un salari mínim d’acord amb el cost de la vida.

A la mala dinàmica mundial, els catalans hem hagut de patir dos factors importantíssims que ens estan condemnant a una economia “low cost”: la pèssima planificació de la política industrial, sumat a l’escassíssim poder polític per decidir, han fet de Catalunya un lloc ideal per anar fent invents com són el Barcelona World, la Roca Village, l’Outlet de Viladecans o els més de 230 bars i 25 discoteques de Lloret de Mar.

Ni en el terreny industrial, ni sindical, ni pressupostari ens podem comparar amb el País Basc. Són terrenys estretament lligats, perquè si al País Basc s’ha pogut mantenir un % de PIB industrial similar a l’alemany és perquè els sindicats d’allà i el govern autonòmic han tingut molt clara aquesta prioritat i, més encara, han tingut recursos per tirar-ho endavant.

El sector industrial català està conformat fonamentalment pels sectors químic, el farmacèutic l’agroalimentari i l’automobilístic. Aquests quatre sectors són claus pel desenvolupament i pel futur de l’ocupació a Catalunya. No perdem la perspectiva que, en general, aquestes indústries generen una ocupació de més qualitat més que no pas el sector de l’hostaleria o el model de grans complexos com el Barcelona World.

Cal entendre això per arribar a copsar la magnitud del drama on ens estem enfonsant. Mentrestant des de la Generalitat es va parlant d’una digitalització de l’economia, de crear una mena de Silicon Valley a la riba occidental del Mediterrani. Aquest tipus de propostes semblen més una fugida endavant que no pas una proposta de futur, semblen més pensades com a grans campanyes de comunicació que no pas com a propostes estratègiques de país.

L’independentisme necessita construir el projecte socioeconòmic sobre el qual poder construir la futura República. D’eines per materialitzar aquest futur en tenim ben poques, però dibuixant aquest futur l’independentisme guanyaria credibilitat i esdevindria un projecte més sòlid.

De l’estat espanyol els treballadors i treballadores catalans no en podem esperar res, i menys en matèries estratègiques com aquesta. Ells treballen i treballaran al servei de l’oligarquia (la d’aquí i la d’allà). L’exemple més evident el tenim amb el corredor mediterrani ferroviari, que porta anys de retards perquè algun il·luminat nacionalista va pensar que era bona idea fer passar el tren de mercaderies pels Monegros.

De la Generalitat n’hauríem d’esperar, com a mínim dues coses: exigir el retorn de les ajudes públiques que s’han anat invertint en l’empresa que ara marxa i, ni que sigui com a exercici que ens ajudi a imaginar un futur diferent, un estudi detallat de les possibilitats de nacionalització de les plantes de Nissan-Renault a Catalunya.

Com a mínim això serviria per parar el cop per quan vinguin mal dades a la planta de Martorell, la nineta dels ulls del sector de l’automòbil català. Fa unes setmanes, des de Wolfsburg, seu central del grup Volkswagen, ja es van anunciar fortes retallades en les futures produccions de nous models de SEAT i Cupra. La crisi del sector serà important i potser és ara l’hora d’anar-se preparant.

I finalment, des de sindicalisme republicà convé començar a dibuixar el futur del país. Necessitem dibuixar quin projecte de país es vol construir i anar-ne posant les bases. Sense feines dignes no podrem tenir mai un país digne, la reindustrialització de Catalunya sembla urgent i se’n parla moltíssim, però el més calent és a l’aigüera.

[Aquest article es publicà originalment a Nació Digital]

 

Comments are closed.