Una infografia senzilla i, o potser per això, força entenedora: el mapa del país sencer, d’on surt una fletxa en sentit ponent, amb tres dades: Principat de Catalunya -8% (16.000 milions €), País Valencià -6,3% (12.600 milions €), Illes Balears -14,2% (2.840 milions €) i un eslògan ‘És l’hora de deixar d’engreixar l’oligarquia de l’estat’. Es tracta d’un mapa de l’espoli fiscal als Països Catalans, corresponent a la primera campanya electoral de la CUP al Parlament de Catalunya, aviat farà vuit anys.

El primer paràgraf d’aquest text duu setmanes escrit. La idea inicial era que els següents aportessin un seguit de dades, el més detallades possibles, que il·lustressin què representen les xifres de l’espoli fiscal espanyol a la nostra nació, comparant-les amb els pressupostos de les diferents conselleries per a veure’n la magnitud. Després de donar-hi unes quantes voltes ho he deixat córrer per diversos motius, principalment per a evitar centrar l’escrit en les xifres i remarcar una qüestió molt més senzilla: d’uns anys ençà la denúncia de l’espoli fiscal ha desaparegut del discurs independentista, i més concretament de l’independentisme d’esquerres. Un fet incomprensible tractant-se d’un tema que l’esquerra independentista havia combatut sempre -només cal recordar les accions de l’organització de referència de l’independentisme dels anys 80 contra delegacions d’hisenda espanyoles- i que afecta principalment les classes populars, les que no comparteixen clíniques ni escoles privades amb els grans paràsits de la societat.

La pandèmia del Covit-19 ha mostrat les mancances en el sistema sanitari: professionals de la medicina fent més hores que un rellotge –amb la gent aplaudint-los des dels balcons i, en el cas de la Catalunya presumptament autònoma, amb el tripartit pressupostari JxCAT-ERC-Comuns impedint l’aprovació d’una esmena de la CUP que proposava retornar-los el 5% del sou retallat durant deu anys-, voluntariat cosint mascaretes i bates, entitats recollint diners per a la investigació i tot un ampli ventall d’iniciatives que com més necessàries són més posen en evidència els dèficits que pateix la sanitat pública del país. Segur que aquests dèficits obeeixen a multitud de causes, i que la majoria d’aquestes se’ns escapen als profans en la matèria, però tampoc no cal ser cap Einstein per a veure que les més palpables tenen com a causa (i/o conseqüència?) la manca de recursos econòmics.

Semblaria lògic, doncs, que el suport al personal sanitari –i als dels serveis públics essencials- es traduís en la reivindicació d’una major dotació pressupostària i això, simplificant molt, pot fer-se de dues maneres:

  • Incrementant les partides pressupostàries destinades a sanitat (i serveis socials, educació, etc…) en detriment de despeses menys prioritàries o clarament suprimibles. Evidentment l’establiment de prioritats és un criteri polític profundament ideològic i, per tant, més difícil d’arribar a consensos.
  • Incrementant el volum del pressupost, de manera que fins i tot seguint els mateixos criteris de repartiment hi hauria més diners per als diferents departaments.

I per a disposar de més recursos, i de nou simplificant molt, també hi ha dues opcions: recaptar més impostos i que la recaptació es quedi al país. Ambdues són compatibles.

Em costa d’entendre l’acceptació acrítica de l’espoli fiscal, que es normalitzi el fet de ser un país que exporta una part important de la seva recaptació tributària i, al mateix temps, un munt d’investigadors mèdics i de personal sanitari, perquè no pot pagar-los com cal. Sí, ja ho sé, n’hi ha que justifiquen l’espoli anomenant-lo solidaritat, que si les regions pobres d’Espanya i tota la pesca… En tot cas és una visió totalment hispanocèntrica de la solidaritat, pròpia de ciudadanos del mundo als que el món els comença als Pirineus i se’ls acaba a les filferrades de Melilla –que no hi ha desigualtats territorials dins del nostre país i/o més enllà de les fronteres del seu estat?- i impròpia de qui vulgui posar els interessos de les classes populars catalanes al centre de la seva acció política. Sí, encara cal parlar de l’espoli fiscal espanyol als Països Catalans i haurem de fer-ho mentre duri, o sigui fins a la independència.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]

 

Comments are closed.