El govern del PSOE i Unides Podem ha ressuscitat els Pactes de La Moncloa i s’ha trobat que aquest referent no tenia prou força per tornar a aglutinar la majoria parlamentària espanyola. En aquell 1977 hi va haver sintonia entre els tres principals partits sorgits de les primeres eleccions postfranquistes: UCD, el PSOE i el PCE, que junts significaven tres quartes parts de l’electorat del conjunt de l’Estat espanyol. S’hi acabaria afegint el quart partit, Alianza Popular, i també va tenir la complicitat de les expressions majoritàries del catalanisme (Convergència) i el nacionalisme basc (PNB). Els independentismes basc, gallec, canari i català, amb forces desiguals, van oposar-se a aquests pactes pel que tenien de renúncia.

La repetició d’aquests pactes ha tingut tan sols l’adhesió de les forces governamentals, que sumen un 43% del vot. No entro a valorar els motius del PP i Vox. Però sí que resulta interessant el canvi que s’ha donat al País Basc (l’independentisme d’EH Bildu trepitja els talons a l’autonomisme del PNB) i especialment a Catalunya, perquè l’independentisme és majoritari i, de moment, ha tancat la porta a acordar mesures econòmiques com aquelles. Els pactes van ser, d’entrada, un acord entre partits polítics d’esquena als sindicats. Aquelles mesures generaven un cert rebuig en el món sindical, encapçalat principalment per les Comissions Obreres. Van acabar acceptant-los per la disciplina de partit, perquè els principals quadres sindicals eren fidels a la direcció del PCE i el PSUC, però va ser un dels motius que al cap dels anys portarien a l’escissió del món comunista català. Que bona part del sindicalisme rebutgés aquells pactes era perquè suposaven un fre a les aspiracions obreres, que havien anat assolint èxits en un període d’intenses vagues i mobilitzacions com havien estat els anys 1976 i 1977.

La paradoxa és que avui la situació és la inversa. A Catalunya hi ha una majoria política, l’independentisme, que rebutja uns nous pactes perquè qüestiona d’arrel l’Estat espanyol. Però la majoria sindical, les direccions de CCOO i la UGT, de ben segur que preferiran apuntalar qualsevol proposta sorgida del govern espanyol, que ja sabem que no suposarà les mesures necessàries perquè no faran pagar a les empreses de l’Íbex, començant per la banca, allò que caldria.

Es donen les condicions per a una ruptura catalana com no va poder ser en aquell moment. Una ruptura que dependria d’un acord de país com han plantejat algunes veus. Però si aquest acord polític no té una dimensió social no tindrà la força suficient. Cal un programa que sigui una ruptura amb l’oligarquia. Cal un múscul social que tingui expressions en el món del sindicalisme i també en lluites com ara l’habitatge, la sanitat, l’educació, la pagesia, les persones migrades, el feminisme, l’ecologisme, l’economia social i solidària. Fer confluir aquestes dues dimensions, social i nacional, serà l’embrió d’un projecte de país a favor de la majoria popular: la República Catalana.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]

 

Comments are closed.