El coronavirus ha estat el detonant d’una crisi sanitària però no tan sols. La seva repercussió en l’economia desencadenarà una crisi social que canviarà moltes societats. El resultat no està escrit. Poden ser canvis cap a societats més democràtiques i igualitàries o canvis cap a societats més autoritàries i desiguals. S’aguditzaran les lluites per determinar cap on s’inclina la balança.

Les crisis sacsegen el sistema. Són com el joc de les cadires, la música comença a accelerar-se i, quan para, algú s’ha quedat sense seient. Clar que, com en tots els jocs, els abusananos fan trampa perquè són amics dels poderosos: dels poderosos que engeguen i paren la música; dels poderosos que vetllen perquè ningú s’assegui a certes cadires que porten certs noms; dels poderosos que si algú dels seus s’ha distret i ha quedat lluny, agafaran una cadira extra i la hi posaran perquè no passin fred les seves poderoses natges.

L’anterior crisi ja sabem qui la va guanyar. Gent treballadora va perdre la feina o la casa, o totes dues coses. En els últims anys han augmentat la precarietat i la pobresa laboral. Gent que ha perdut autonomia personal (no poder-se emancipar de casa els pares o no poder-se separar de la parella per no poder pagar un pis). La crisi va colpejar especialment les dones i les persones migrades, moltes de les quals van haver de retornar als seus països truncant el somni d’una vida millor. Però d’altra banda els bancs van ser rescatats. Com ens recordava David Fernàndez, aquella sí que va ser la major mobilització de recursos públics en la història recent de l’Estat espanyol: 220.115 milions d’euros. N’han tornat una ínfima part i continuen sent totpoderosos sobre l’economia, especialment sobre el mercat de l’habitatge.

Amb la present crisi, els acomiadaments i l’augment de l’atur s’acceleraranAntoni Soy difonia fa uns dies els càlculs de l’OIT, segons els quals es podria arribar a l’esfereïdora xifra de 25 milions d’acomiadaments arreu del món.

Les mesures adoptades pel Govern PSOE-Podemos estan més pensades perquè les empreses puguin reduir costos fixos que no pas per protegir tots i cadascun dels llocs de treball. Han fet cas al programa proposat conjuntament per les patronals i els dos principals sindicats, CCOO i UGT, i han facilitat els acomiadaments temporals. Posant diners públics perquè es pugui cobrar l’atur mentre dura l’Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO). Mal començament per afrontar els propers embats de la crisi, especialment perquè ha deixat fora de qualsevol responsabilitat les grans empreses de l’IBEX-35, que han continuat fent beneficis tots aquests anys d’ençà de l’última crisi, especialment la banca.

Que siguin dos sindicats que hagin proposat aquestes mesures també és un mal auguri i un signe dels temps que vivim. La seva és una estratègia defensiva i conservadora, del mal menor: que es destrueixin el mínim de llocs de feina possibles i que les empreses puguin sobreviure.

Però no ens oblidem que existeixen alternatives i que el nostre deure és tenir-les sempre a l’horitzó, i mirar que cada passa que fem vagi en consonància amb aquest horitzó. Més encara si tenim en compte que aquesta crisi pot ser profunda perquè pot enllaçar amb altres elements com són l’emergència climàtica i l’esgotament del petroli. Per tant, les estratègies del mal menor, tan arrelades en el sentit comú, han de combinar-se amb la mirada llarga que tingui clar que l’única sortida per als pobles i per al planeta és repartir el treball i la riquesa. Això o encaminar-nos cap a un món d’Estats més autoritaris que blindin la riquesa dels poderosos. Cap a dins, amb polítics, periodistes, jutges i policies que vetllin contra les aspiracions populars. I cap a fora, amb fronteres, guerres i injustos acords comercials que acaparin els cada vegada més escassos recursos naturals. Vet aquí el socialisme o barbàrie que va pronunciar Rosa Luxemburg.

Per caminar cap a aquest horitzó calen eines i els sindicats sens dubte en són una. Que la majoria sindical hagi optat per aquesta solució del mal menor no ens ha de fer perdre de vista que sindicar-nos, tenir força en el món del treball i poder-la fer valdre a través de la vaga, és una garantia per a que la societat resultant sigui més justa i solidària. Per això, ja des d’ara, hem de sindicar-nos per encarar les lluites que vindran.

Perquè el capitalisme no pot enredar-nos amb el joc de les cadires. Les cadires no són infinites però sí que n’hi ha per a tothom. Com deia la contra-campanya en ocasió de la Marató contra la pobresa, el 2012, #sobrencadires. La qüestió és com es reparteixen.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.